La pregunta «On aniràs de vacances l’any vinent?» feia anys que no tenia una resposta tan incerta com aquest 2020. Aquelles persones que es podien permetre vacances sovint, any rere any, feien plans per anar més lluny. Més de 1.400 milions d’éssers humans es movien pel planeta per passar setmanes, dies o només hores en un lloc més o menys «exòtic» on els havien dit que s’havia d’anar per ser algú. I, cada any, aquest número creixia i semblava que havia d’arribar a ser infinit. Fins al passat mes de març de 2020.
L’única certesa que continuem tenint ara és que el passat (turístic) no era com ens l’intentaven vendre i que la COVID-19 ha posat al descobert la desaparició del teixit veïnal i de comerç de proximitat de les zones més turistitzades de la ciutat, que ja fa temps que molts col·lectius denunciaven.
Durant el confinament estricte que començà el mes de març de 2020, les veïnes de Ciutat Vella havien de caminar fins punts perifèrics del barri per trobar botigues d’alimentació, la majoria supermercats, on poder omplir la nevera. Creuar-se amb algú del barri era tota una sorpresa.
El Mercat de la Boqueria semblava sortit d’una pel·lícula, carrers deserts amb la majoria d’establiments tancats, ja que feia anys que allà no s’hi venien productes de primera necessitat.
Durant les diverses etapes del desconfinament, es va fer evident a ulls de tota la ciutat la manca de veïnes al districte. Mentre a altres zones de Barcelona, les persones coincidien als espais verds, places i carrers amples, el centre continuava buit. Gràcies a l’augment vertiginós de l’especulació immobiliària dels últims anys, cada cop són menys veïnes les que viuen a menys d’un kilòmetre del centre.
Summertime
Durant l’estiu passat, alguns mitjans de comunicació es van fer ressò de com la ciutadania de Barcelona havia recuperat els espais públics, mentre altres mitjans —la majoria— es feien ressò de la tristesa que generava a algunes veïnes de Barcelona veure els carrers buits i les botigues tancades. Nogensmenys, aquesta tristor no es va deixar sentir quan el districte perdia veïnat i botigues, centenàries o no, que hi permetien la vida sense haver de sortir del barri o sense haver de comprar a un supermercat més car que la mitjana.
El centre de Barcelona cada any estava més ple de turistes, viatgeres o treballadores precàries. Feia anys que no el caminava la gent de la ciutat. Les veïnes d’altres barris s’hi han acostat aquest estiu amb curiositat, amb melangia, però no amb la intenció de passar-hi una tarda. Dècades enrere era costum quedar amb les amistats al centre, a la font de Canaletes o al Zúrich, per anar al cinema, a prendre alguna cosa o a comprar. La impossibilitat de gaudir de la zona sense milers de turistes que només volien comprar més barat que als seus llocs d’origen, repetir els tòpics que la indústria turística els hi venia —barrets fora de context, paella, sangria— i els grups de festa que convertien els carrers en un parc temàtic provoca que, des de ja fa molts anys, el centre hagi sortit de l’imaginari de lleure de les barcelonines que viuen a altres barris.
La indústria turística s’ha publicitat durant dècades com a no contaminant i com a generadora de llocs de feina i ara, en la crisi en què ens hem instal·lat, molta gent n’està patint les conseqüències.
Bye, bye Mr. Mobile
L’any 2020 havia de tornar a batre rècords de turistes al món, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona. Un any més, l’aeroport del Prat superaria, mes rere mes, el nombre de maletes viatgeres i aquesta fita seria celebrada amb portades als diaris i amb l’obertura de nous hotels per poder acollir més i més visitants.
Com cada any, Barcelona es preparava, escalfant motors, per rebre el Mobile World Congress, trobada que, per fi, permetia omplir els hotels durant set dies fora de la temporada d’estiu.
Cada any, l’arribada de la primavera anunciava l’inici dels contractes de temporada i les empreses de treball temporal feien el seu agost al març, oferint llocs de feina externalitzats a empreses turístiques que no volen assumir les càrregues que suposa tenir treballadores en condicions dignes i de ple dret. Però aquest any seria diferent.
Eva María no se fue
Lluny, a la Xina, es parlava d’un virus anomenat «COVID-19» (acudits a part sobre les similituds amb l’homòfon «Cobi» dels Jocs Olímpics del 1992, origen de la transmissió del virus de la turistització a la ciutat) que havia aturat territoris immensos, però que aquí no ens afectaria.
Algunes persones no podien sortir dels seus països, altres preferien no fer-ho, fos per precaució, fos per por. A poc a poc, les cancel·lacions van anar arribant i el gran esdeveniment, el tret d’inici de la temporada turística, i la panacea de la societat digitalitzada, va quedar cancel·lat.
L’estat d’alerta al sector turístic començava. Tothom mantenia la calma de portes enfora, l’aparença de normalitat era necessària perquè no hi haguessin més cancel·lacions, però nombroses empreses eren reticents a contractar.
Els grups de persones xineses que ocupaven els carrers durant la celebració del seu Any Nou aquest any no viatjaren i el món del turisme finalment es va aturar el 16 de març a l’Estat espanyol, poc abans o poc després que als països veïns i als més llunyans.
Fa dècades que la indústria turística es presenta com a gran generadora de fortuna. Se’ns ha convençut que les ciutats i regions són riques gràcies al fet que són receptores de turistes. L’aturada del sector que vam viure l’estiu passat ens ha demostrat finalment que no és així.
Deu dies després de l’inici de l’estat d’alarma ja hi havia persones demanant aliments perquè els seus llocs de feina precaris eren en negre i, si no treballaven, no cobraven. Algunes veus ho criticaven reclamant-los que haurien d’haver estalviat. Aquestes veus classistes només evidenciaven la seva ignorància de la realitat existent, quelcom palès, però que no es vol veure.
Les treballadores del sector turístic amb contracte no estaven gaire millor. Amb el sou mínim actual, és difícil viure a Barcelona i impossible estalviar. Amb mesos d’espera per cobrar els ERTO moltes treballadores han hagut de recórrer a les minses ajudes ministerials o de la Generalitat i al Banc dels Aliments —el més institucional o aquells organitzats per les veïnes, sort de les veïnes, a les Xarxes de Suport Mutu que han sortit com a bolets a molts barris i pobles arreu de la geografia catalana—. Si fos cert que el turisme crea llocs de feina i riquesa, això no hagués passat. Amb els estalvis sota mínims després de no treballar durant els mesos de l’hivern, moltes treballadores estacionals estaven a punt de ser contractades i no van aconseguir rebre cap mena d’ajuda. No van ser afegides als ERTO per manca d’interès dels empresaris. El mateix va passar amb les treballadores externalitzades dels hotels que salten de contracte temporal en contracte temporal. La precarització del sector ha sortit a la llum amb les cues immenses als bancs dels aliments. Els sous en negre es van fer visibles quan, deu dies després d’haver-se iniciat el primer estat d’alarma, ja hi havia llars on no hi havia res per a menjar i les xarxes veïnals començaven a organitzar-se a correcuita.
Él vino en un barco
I els creuers? Aquestes ciutats flotants que buidaven al port de Barcelona milers de creueristes durant unes poques hores? Eren la cara visible del turisme de masses que ha fet invisible la ciutat preexistent
i que volem recuperar.
Des dels seus diversos orígens, els vaixells han estat focus de contagi tant entre passatgeres com per a les treballadores. Una simple gastroenteritis pot convertir-se en un greu problema de salut i les operadores turístiques en són plenament conscients. Uns espais on milers de persones passen pels mateixos indrets, aglomeracions a festes, teatres i piscines no són la millor manera de fer front a una malaltia infecciosa… i, així i tot, les empreses del sector van intentar continuar funcionant.
El malauradament famós Diamond Princess feia un recorregut pel sud-est asiàtic i va ser el primer creuer (reconegut) afectat per la COVID-19 i posat en quarantena per les autoritats japoneses. Un sol passatger malalt va provocar en cinc dies de viatge el contagi de 712 persones, entre turistes i treballadores. Un 19 % del total van contraure la malaltia a causa de la mala gestió de la situació. Els responsables del vaixell van trigar dos dies a avisar les viatgeres de la possibilitat de contagi i, durant aquestes 48 preuades hores, es van mantenir els esdeveniments habituals al vaixell: balls, casino, restaurants i festes.
Un cop el govern japonès va decretar-
ne la quarantena estricta, les treballadores de la nau van haver de seguir donant servei a la clientela sense els equips de protecció necessaris. Un avís a temps a les passatgeres i tripulació i una quarantena en condicions haurien pogut evitar la meitat dels casos.
Així és que la indústria dels creuers va ser la primera a veure’s obligada a tancar, perquè no podia desembarcar a cap port i va tenir seriosos problemes per repatriar les seves treballadores als seus països d’origen. Ara, ens vol fer creure que tot ha passat i que ja podem tornar a viatjar com abans. Cada dia, als espais publicitaris televisius, veiem anuncis de Costa Cruceros avisant que podem reservar, que les seves pàgines web funcionen. Però truqueu per parlar amb les professionals del sector de les agències de viatges… us confirmaran que tots aquests creuers han estat cancel·lats. Però no les seves campanyes publicitàries, perquè han de seguir creant la il·lusió que viatjar és positiu i que podrem tornar a fer-ho ben aviat. I així, entre pagaments i cancel·lacions, van aconseguint els diners que necessiten per seguir funcionant sota mínims.
No plorarem pas perquè els creuers hagin deixat de funcionar, perquè no aporten res als llocs on arriben, més que contaminació i saturació de l’espai públic. Potser la COVID-19 obligarà, finalment, a repensar el sistema existent. Mentrestant… la majoria de navilieres, per reduir les seves pèrdues, estan desballestant els seus vaixells més antics (els que tenen més d’una vintena d’anys), perquè no permetrien les adaptacions necessàries per seguir funcionant en temps de pandèmia… i els que no han estat retirats segueixen navegant, contaminant, i sense passatgers, a diversos mars del món. La imatge del turisme a la deriva.