La lluita pel dret a l’habitatge és actualment un dels moviments socials amb més potència a Barcelona. Tanmateix, les conseqüències de l’actual bombolla dels lloguers, l’especulació immobiliària i el model turístic de la ciutat no afecten a tothom per igual. Les dones que participen en moviments socials per l’habitatge estan generant noves dinàmiques i perspectives, situant els feminismes al centre de les lluites. A més a més, hi ha un perfil de dona, majoritàriament migrant, separada, amb criatures a càrrec, també d’edat avançada, que a través de les assemblees d’habitatge s’ha empoderat i ha trobat un espai des d’on polititzar-se i lluitar per casa seva.
Montse
«L’octubre del 2018, va trucar un home i em va dir que era el secretari de l’amo. L’amo no sé quantes finques té, però en té força. Corria la veu que volien fer pisos turístics i un dia em va trucar dient-me que volia veure’m. En aquesta finca nostra som una mica especials, no hi ha molta empatia i cadascú va a la seva: no hi ha manera de fer pinya. Llavors, vaig anar a l’Associació de Veïnes justament un dia que hi havia trobada de l’Observatori d’Habitatge del Clot. I vaig dir: “mireu, em passa això” i em van dir: “vols que et vinguem a acompanyar el dia que vingui?”»
La Montse té 78 anys, va néixer a Barcelona i actualment viu al Clot amb un contracte de lloguer de renda antiga. És una persona afable, riallera i generosa. No ha tingut mai ni fills ni néts però té una família extensa al barri. Va a les assemblees de l’Observatori d’Habitatge i Turisme del Clot-Camp de l’Arpa des de fa dos anys i diu que allà hi té «la colla», un grup de persones que col·lectivitzen la lluita per un habitatge digne i que fan front als efectes del model turístic de Barcelona i a l’especulació immobiliària. El cas de la Montse, de fet, té molt a veure amb aquests eixos. Després de rebre una trucada de la propietat de la finca, va accedir a reunir-s’hi, acompanyada de tres veïnes de l’Observatori: la Paula, el José i l’Aurora.
«Es va presentar un home alt, gros, tot vestit de negre, feia por. No li va agradar veure que no estava sola. Va començar a xerrar i em va dir que li interessava aquest piset meu i que m’oferia 10.000 euros. I jo li vaig dir: escolti, amb 10.000 euros el que puc fer és comprar-me una tenda de campanya i anar-me’n a la plaça de les Glòries.» Finalment, l’home va marxar enfadat i la Montse va començar a anar cada setmana a l’Associació de Veïnes i Veïns del Clot-Camp de l’Arpa, seu d’acollida de l’assemblea d’habitatge i de diversos col·lectius que treballen per millorar la salut veïnal i social del barri.
A l’Observatori hi ha persones de totes les edats, però la Montse s’ha fet del grup de «les tres iaies», com diu ella. «La resta són molt joves, i estan fent la campanya del lloguer i les tres ens perdem. Nosaltres els enviem forces i llegim tot el que fan, però el vocabulari de la gent jove és diferent. Ens costa una mica i hem d’estar preguntant. O no ho preguntem, però arribem a casa i ho busquem a la Internet, perquè clar, de vegades fa vergonya preguntar», s’excusa. No obstant això, durant el confinament, la Montse explica que no poden assessorar de la mateixa manera i no van a aturar desnonaments —en pausa durant l’estat d’alarma—, però segueixen fent molta feina perquè la situació pot anar a pitjor: «Jo estic aquí a casa i gairebé no surto perquè sóc la més vella i estossego. No tinc febre, però mira, si puc, m’estic a casa i faig vídeo-conferències em sembla que en dieu». Per a ella, el que és bàsic —i així ho ha repetit en diverses ocasions— és que a l’assemblea d’habitatge hi ha après molt i s’ha sentit molt acompanyada.
La Montse ha dedicat tota la seva vida a cuidar des dels hospitals com a infermera, a les ONG i a la família. És la gran de quatre germans, un d’ells amb esquizofrènia i un altre amb síndrome de Down, de qui es va fer càrrec des del 1980 fins que va morir el 2012: «Sembla molt trist, però hem viscut molt, hem sigut molt feliços, hem viatjat, hem cantat, mare meva si n’hem fet de coses…! A la vida, sort en tenim que ens anem acostumant a tot». És reconfortant escoltar-la. Potser per aquesta actitud, per la seva manera de fer sentir bé a tothom, per prendre’s el dolor amb cert humor, el 8 de març, durant la cercavila pel barri, es va canviar el nom del carrer Ruiz de Padrón pel seu: «Montse Vila», un minúscul detall simbòlic a una trajectòria feta a base de feina de formigueta, que curiosament resulta ser sempre una tasca titànica.
La Montse no s’ha casat mai i ha viatjat molt: al Txad, a Haití, al Camerun, a Guatemala, a l’Índia… llocs on ha vist de tot, sobretot que «les dones quasi sempre som les que paguem el pato i, si ens quedem soles, ens hem de defensar com puguem. Això passa a tot el món i també amb l’habitatge; a la meva finca hi ha quatre o cinc senyores soles que estan igual que jo, però que no volen parlar del tema. Jo el que voldria és que ens preparéssim juntes; com que no hi ha manera, jo vaig amb la colla de l’Observatori», conclou.
Khadija
És mare soltera i viu amb la seva filla de vuit anys en un edifici del Raval que està en molt mal estat. L’aigua es talla, hi ha ratolins, forats a les parets i sempre tenen problemes amb els desaigües. Després d’insistir i que la propietat no fes res al respecte, la Khadija va deixar de pagar el lloguer. Fa dos anys va rebre una carta de desnonament. Juntament amb la plataforma veïnal Raval Rebel, ja n’ha aturat tres llançaments. La Khadija va néixer a Rabat, al Marroc, i fa vint anys que viu a Barcelona. L’edifici que habita té greus problemes de salubritat, fins al punt que els ha arribat a baixar aigua fecal per l’escala. La situació era insostenible i la Khadija va anar a picar la porta d’El Lokal, al carrer de la Cera. Allà es va trobar amb un grup de persones, Raval Rebel, que inicialment es trobaven per aturar desnonaments, però que amb el temps va anar prenent forma d’assemblea d’habitatge per fer front a situacions d’emergència i a casos d’especulació a través del suport mutu. Tant és així que les comissions que vertebren l’assemblea agrupen els casos segons el fons d’inversió que les travessa: comissió Barcino, comissió Cerberus, comissió Blackstone. Segons les dades d’Inverco, la patronal espanyola que agrupa les institucions d’inversió col·lectiva, els fons d’inversió van tancar el 2019 amb un nou rècord en rendibilitat i en expansió de volum d’actius (1).
En el cas de la Khadija, la seva lluita és contra un propietari de nacionalitat israeliana a qui ha intentat interpel·lar de moltes maneres fins a fer-ho de forma col·lectiva amb l’assemblea d’habitatge del seu barri. De fet, ha estat ella qui ha portat la veu cantant durant tot el procés. Va mobilitzar la resta de veïnes de la seva finca per treballar conjuntament amb Raval Rebel i, de moment, han aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona faci una mediació amb la propietat. S’estan estudiant fórmules, però tot apunta que es podrà fer lloguer social a tota la finca. És una bona notícia, però cal no oblidar que per arribar fins aquí s’estan exposant a unes condicions de vida pèssimes. La Khadija té clar l’objectiu: «Tant de bo millorin les coses i tingui un lloc net on viure amb la meva filla. Faig tot el que puc per a les dues».
Al barri la coneixen força i parlen d’ella com una persona amical, afectiva, solidària i sempre disposada i pendent de què els passa als altres. «Escolta, que hem de fer això: doncs jo puc!» Al Raval i a altres barris de Barcelona, hi ha moltes altres persones com la Khadija que són dones migrades, mares solteres, separades, amb feines precàries, i sobre elles recau el pes de l’habitatge amb molta més violència. És per aquest motiu pel qual en els últims mesos s’han gestat grups d’habitatge com el de «Dones i desnonaments» que vehiculen aquesta lluita amb un component de gènere. «No sé què faria si no hagués trobat Raval Rebel fa dos anys. Hem parat el meu desnonament tres vegades. A més a més, ho hem fet amb moltes dones. Som família.»
La Khadija no amaga la duresa que suposa ser mare soltera, viure sola, no tenir feina i compaginar l’escola de la seva filla amb la lluita per un habitatge digne. Malgrat això, fer front a aquesta situació des d’un col·lectiu veïnal i amb altres dones com ella ha estat una eina d’empoderament i de fiscalització del poder entre companyes: «Quan tu estàs sola amb una nena a càrrec ho has de fer tot».
Segons un informe de l’Observatori DESC que analitza el dret a l’habitatge amb perspectiva de gènere, hi ha causes estructurals que porten a les dones a patir els efectes de la crisi immobiliària amb molta més contundència (2). Una d’elles és la feminització de la pobresa i la invisibilització de la mateixa —que es manifesta tant en dones com en altres identitats dissidents—. I una altra és la manca de valor econòmic que tenen les cures, que sempre acaben ocupant un espai situat a fora de la circulació dels valors de mercat. I això no obstant, com recordava la professora i activista Silvia Federici a la Fira Literal del 2019, «les dones som productores pel capitalisme, perquè la casa és un tipus de fàbrica» i, a més a més —recordava—, és molt més eficaç la disciplina indirecta que la directa, perquè «el treball reproductiu és un treball d’amor, de manera que quan les dones volen dir “NO”, se senten culpables» (3). No és casualitat, doncs, que tants collectius feministes autònoms posin el focus en la lluita contra totes les formes d’explotació.
Magali
«Des de molt jove, des de la primera vegada que vaig anar a buscar pis, m’enfadava. Quasi sempre marxava de la immobiliària fent un míting i un cop de porta.» Amb aquesta contundència respon la Magalí a la pregunta de per què es va implicar en la lluita per l’habitatge. «Sempre em semblava que hi havia abús, especulació i que havia d’existir un sindicat. És que és una lluita col·lectiva; no pot ser que un problema tan greu se’l vagi trobant cadascú de forma individual: la casa és bàsica.»
La Magalí Serra sempre havia viscut a Gràcia, però quan va haver de buscar pis de lloguer es va trobar amb un context que no li permetia seguir vivint al seu barri de tota la vida. Va començar a cercar alternatives i va trobar el pis on viu ara al barri del Clot-Camp de l’Arpa, on paga més de la meitat de la seva pensió de jubilació. És el preu de viure sola a una ciutat com Barcelona. No obstant això, està a gust a casa seva: una planta baixa amb molta llum i amb un pati on pot tenir moltes plantes: «Quan vaig venir al Clot, de seguida vaig mirar on hi havia una llibreria i una biblioteca; vaig descobrir Pebre Negre i em va semblar prou a prop del pis que vaig llogar —riu—. I a la cantonada hi ha un hort alternatiu, no em puc queixar». També va buscar de seguida l’Associació de Veïnes i Veïns, «una troballa amb gent molt lluitadora i compromesa» i l’Observatori d’Habitatge i Turisme del Clot-Camp de l’Arpa. Hi participa des de fa un any i mig, tot i que reconeix que la desborda una mica la feina, perquè són gent «molt pencona».
La seva inquietud per formar part d’una assemblea d’habitatge neix també d’una manera d’entendre les formes d’habitar des d’un recorregut històric. Com ella explica, la seva generació, la del 68, va proposar alternatives: «Des de l’Administració, s’hauria de fomentar la manera de viure cooperativament; és més sana, d’ajuda mútua amb més cooperació, preserva el que és personal, però compartint moltes més coses». Per a ella, és aquesta la lluita, «el que passa és que ara hi ha coses més urgents: els sostres. Si hi hagués una tendència a viure d’una altra manera, crec que hi hauríem d’anar», afirma.
Ella, de fet, ho ha intentat al llarg del seu recorregut professional. Ha dedicat la seva energia en gran part al món de l’educació des de diferents àmbits: la pedagogia, la filologia catalana i la logopèdia. Sempre ha fet de mestra des de l’escola Àngels Garriga, al districte d’Horta-Guinardó. També ha viscut de moltes maneres diferents: compartint pis, compartint pis en parella, amb les seves dues criatures i ara també en solitud. Per a ella, la casa és un lloc de protecció, de cura i d’acció política. I quan es vincula a una assemblea d’habitatge, cal pensar-la amb perspectiva de gènere. «Sempre hem anat a darrere de les ideologies imperants en tots els camps i ara ens estem separant una mica d’aquests discursos; cal estendre una mirada de gènere més enllà de l’habitatge i anar cap a la vida col·lectiva», explica.
La Magalí, juntament amb la Montse, van ser dues de les persones que van llegir el manifest a la passada Festa Major del barri del Clot, juntament amb el col·lectiu feminista la Lluna del Clot, un reconeixement a la implicació directa i necessària que hi ha entre la lluita per l’habitatge i la lluita feminista. A més a més, la Magalí també apunta a una ideologia que és l’alma mater del que entén que ha de tenir un moviment de lluita: «La societat capitalista és un impediment per a tothom, per a qualsevol cosa topes amb el fet que el capitalisme et fa impossible la realització dels teus objectius. Totes les lluites que són realment compromeses han de ser anticapitalistes». Per a les dues, la lluita és la de cada dia. «Cal que estiguem juntes totes, encara que vinguem de llocs diferents: des de les pageses fins a les mestres i fins a les putes. La cooperació entre els moviments és bàsica. Aquí és on es fa la feina bonica, la que té sentit, la immensitat del treball de formigueta», conclou la Magalí, somrient.
Juana
La Juana va néixer a Lima, Perú. Va venir a Barcelona el 2003 amb la seva família buscant un futur millor i es van installar a una població de l’Àrea Metropolitana. Pocs anys més tard, es va separar del seu marit, que es va desentendre completament de la cura dels seus fills i de la Juana. «En aquell moment vaig sortir a buscar-me la vida i no he parat de treballar per seguir vivint, vivint i vivint», diu.
Uns anys més tard, va patir el desnonament del pis on vivia. La propietat va proposar que ella el comprés i, si no podia, havia de marxar. L’advocat li va dir que havia de ser realista. En aquell moment, la Juana i els seus fills van haver de deixar el pis i es van quedar sense més alternativa que cercar un nou lloc: «Buscava pisos de lloguer i em demanaven nòmines de 2.000 euros i dos avals. No tenia on anar». Va trobar un pis que era propietat d’un banc on un noi llogava habitacions al barri de la Verneda de Barcelona. Però el contracte que li havien fet a ell sense saber-ho era fals i el noi va marxar poc després. Ell, però, la va animar a quedar-se i a lluitar. I així ho va fer.
«Vaig aconseguir tramitar la targeta monoparental, que hauria de ser la targeta “monomarental”, em vaig guanyar els veïns de la finca i ara estic tranquil·la. Sé que si no hi sóc, ningú obrirà la porta.» El pis, però, seguia tenint el contracte de lloguer fals de l’antic inquilí i va arribar un avís de desnonament previst pel gener del 2019. «Jo estic sola aquí, no tinc a qui recórrer», explica, de manera que cinc dies abans de la data del primer llançament, va demanar ajuda a una plataforma d’habitatge. «Jo estic a la de Nou Barris —a l’Associació 500×20 pel Lloguer Públic i Assequible—, a la del Clot i a la de Badalona, i no saps la quantitat de gent que he conegut lluitant per un habitatge per la meva família. No t’imagines l’agraïment que sento. Vam parar el desnonament.»
Actualment, ha entrat a la Taula d’Emergència de l’Oficina d’Habitatge, però amb una llista de sis-centes persones al davant, fet que es tradueix a què ha d’esperar uns dos anys i mig per a poder obtenir un lloguer assequible respecte als seus ingressos. Ha estat a punt d’aconseguir-ne un amb el seu pis actual, però la propietat ha canviat i ara es troba novament en una situació complicada. Però la Juana no perd l’esperança: «A mi el que m’ha passat amb tota aquesta gent que atura desnonaments és que m’he armat de valor. Les dones patim més, perquè tenim sous més baixos i perquè assumim la cura dels nostres fills. I mira què ha passat ara amb la pandèmia: totes les dones com jo que netegem i que som de la categoria més baixa, no hem parat de netejar i de proporcionar cures. A les dones mai se’ns acaba la feina», afegeix. Segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya, elaborada per la Generalitat, la persona cuidadora dins la llar segueix essent la dona en la gran majoria de casos; una realitat que dista força d’alguns discursos de pretesa igualtat de gènere (4).
Amb tot plegat, la Juana va decidir implicar-se amb el Sindicat d’Habitatge de la Verneda i la Pau, perquè és en aquestes plataformes on ha trobat la seva manera de col·lectivitzar la seva lluita personal: «Aquí he entès que totes som companyes. No hi ha paraules per descriure-ho; em sento sobretot acompanyada».
La Juana i la seva família van fer front a dos llançaments més: «Fins a tres vegades hem aturat el nostre desnonament gràcies als de Badalona, Nou Barris i Clot, encapçalant sempre. La gent dels sindicats d’habitatge és molt millor que la gent de serveis socials; no et deixen sola encara que estigui tot perdut».
Notes:
(1) Vegeu l’informe d’Inverco a ves.cat/et9M.
(2) Podeu consultar l’informe de l’Observatori DESC a ves.cat/et9N
(3) Podeu trobar la xerrada sencera de Silvia Federici a ves.cat/et9B.
(4) En aquesta gràfica feta per l’Observatori IQ, a partir de dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya, podreu accedir a les dades: ves.cat/et9O.