L’Associació Col·lectiva Audiovisual per la Transformació Social (ACATS) és un col·lectiu format per persones que compaginen la generació de continguts de comunicació crítica i autogestionada amb diferents feines més o menys precàries. Es defineixen com «combatius i lliures de mordasses» i treballen «sense subvencions i sense cap productora que modifiqui ni una sola coma del contingut que generem». El 6 de març de 2020, ACATS va presentar, a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat, Nosotros no olvidamos un documental que retrata la lluita de la família de Pedro Álvarez contra la impunitat.
Com va néixer la idea de fer el documental? El dia que ens vam plantejar el projecte, a finals de juliol del 2018, vam trucar a en Juanjo Álvarez per exposar la nostra intenció i ens va dir que anéssim a presentar el tema a l’assemblea del grup de suport a la família. En aquella primera trobada, vam decidir fer un documental amb la Plataforma i per a la Plataforma. Nosaltres no som una productora, sinó que ens definim com una eina. Una eina entre gent afí i autònoma que comparteix material, contactes i feines, alegries i desventures.
Què li va passar a Pedro Álvarez? El 15 de desembre del 1992, aquest jove obrer de la Verneda va ser assassinat a l’Hospitalet de Llobregat en una discussió de trànsit. El cas, malgrat les evidències que assenyalaven al policia nacional, actualment jubilat, José Manuel Segovia, mai ha arribat a judici. La jutgessa d’instrucció, María José Magaldi, va decretar la seva llibertat per manca de proves concloents. Una premissa que es repeteix sistemàticament cada cop que la família o la Plataforma aporten noves proves o línies d’investigació per mantenir el cas obert i aconseguir justícia. No es consideren proves concloents la identificació positiva en roda de reconeixement, la coincidència del model de cotxe, color i dos números de la matrícula o que es demostrés que el policia mentia en la seva coartada.
Quin era l’objectiu del vostre projecte? El cas prescriuria el 28 de setembre del 2020, i el documental havia de sortir a principis d’any per poder-lo utilitzar com a eina contra la prescripció. Amb l’equip vam decidir no fer entrevistes, ni guió i no donar cap pauta. Durant catorze mesos vam seguir les passes del pare del Pedro, que es va convertir en el fil conductor de la pel·lícula. Seguir a en Juanjo és esgotador perquè en un dia pot anar a dues o tres mobilitzacions diferents. Al principi, vam intentar seguir-lo al màxim de llocs possibles, però de seguida vam veure que seria impossible abastar tota la seva activitat política. Tot i fer un seguiment selectiu, vam acabar recopilant 720 hores de gravacions.
La perseverança de la família i el grup de suport per aclarir la mort de Pedro Álvarez han estat la clau per mantenir viu el cas tots aquests anys? Si. És gràcies a aquesta tenacitat que el cas del Pedro s’ha acabat transformant en la lluita antirepressiva en actiu més antiga d’Europa. Precisament, a l’hora de plantejar el documental, ens vam fer preguntes com: Per què s’ha convertit en una lluita bressol de tantes d’altres? Quanta gent s’haurà sentit amb força per denunciar abusos de poder gràcies al cas d’en Pedro? Com han aconseguit resistir 27 anys? Com és que aplega gent i col·lectius tan diversos? Totes aquestes preguntes es responen quan coneixes la mare i el pare d’en Pedro.
Com els definiríeu? La Carmen Peso i en Juanjo Álvarez són un exemple de perseverança, dignitat i força. Una companya de la Plataforma Pedro Álvarez ho va descriure a la perfecció: «En Juanjo és l’ànima de la lluita i la Carmen el cor». Sovint, quan parla del cas, en Juanjo arranca dient: «No saben amb qui van anar a topar. Jo he estat vinculat tota la vida a les lluites obreres i mai m’he plantejat parar». I així ha estat, mai ha parat ni un sol minut. L’únic moment en què potser ho fa és quan s’aixeca de matinada i es posa a fer mots encreuats durant un parell d’hores, per començar el dia de lluita amb el cap evadit, com diu ell. Una ànima infatigable, sempre al peu del canó.
I la Carmen? La Carmen és igual d’infatigable. Fins fa pocs anys, cada dos mesos anava a posar flors al lloc on en Pedro va ser assassinat. A cada assemblea i a cada acte, aporta caràcter, consens i tones d’amor. La lluita per en Pedro no hauria arribat a ser el que és, un dels espais més estimats dels moviments socials, sense ella i sense aquesta combinació perfecta de cor i ànima que fan tots dos.
Com ha afectat la declaració de l’estat d’alarma per la covid-19 en els vostres plans i els de la Plataforma? Poques setmanes abans d’estrenar Nosotros no olvidamos, el cas d’en Pedro va tenir una important repercussió mediàtica fruit de la feina feta i la confluència de tres factors: la resposta del carrer coordinada per la Plataforma, la via judicial treballada per l’advocat Benet Salellas i la comunicació plantejada per nosaltres. L’estat d’alarma i el confinament decretats per la covid-19 van frenar en sec aquests tres eixos que no és fàcil fer confluir. El carrer ha quedat desert, en el camp de la comunicació hem de repensar l’estratègia i, pel que fa a l’àmbit judicial, hi ha un recurs aturat a l’Audiència Provincial de Barcelona en contra del que va decretar el Jutjat d’Instrucció número 4 de l’Hospitalet sobre l’estat del cas, que va considerar prescrit. De totes maneres, una de les moltes lliçons que ens ha ensenyat la família Álvarez Peso és que aquesta lluita va molt més enllà de la via judicial. Una lluita que passa de generació en generació i que traspassa la barrera de l’oblit és una incontestable derrota a la impunitat. És per això que cal seguir cridant ben alt el lema que ha acompanyat a la família tots aquests anys: «¡Pedro, hermano, nosotros no olvidamos!»