Fer una entrevista per videoconferència no és la forma ideal d’apropar-se a una veïna a la qual volem homenatjar per la seva feina diària a peu de carrer, però els temps així corren. «Aquesta forma de veure’ns és molt original!», m’anima la Pepa Picas (Barcelona, 1942), que creu que a ningú se l’ha de tractar de superheroi o superheroïna. «Quan fas alguna cosa perquè la sents, la fas y punto», sentencia aquesta ànima irredempta de la Barceloneta. «La Pepa es un amor, una cachonda y un peligro», diuen veus amigues. M’hi llenço de cap.
D’ella podem dir que ha estat presidenta de la Plataforma en Defensa de la Barceloneta, portaveu de la Taula de Bon Veïnatge i membre de la Comissió d’Habitatge de l’Associació de Veïns l’Òstia. Què és necessari per ser un bon veí o veïna al segle xxi? La seva resposta és clara: «un veí ha de ser solidari i tenir clar que sense gent no som res. Avui dia, precisament, estem aprenent que és bàsic respectar l’altre, tenir-lo en compte i tenir-ne cura». Això, de tota manera, és quelcom que a la Barceloneta tenen ben present ja des del segle xviii, quan s’hi van aixecar les primeres cases. A Masala ens preocupa saber com hi estan vivint el confinament. «Com que és un barri amb un perímetre molt determinat, ho portem molt bé, perquè ens coneixem molt i, en aquest cas, hem pogut treballar en conjunt, tot i que, és clar, hi ha opinions molt diverses sobre com defensar el barri. S’ha creat un grup que es diu “Alerta Virus”, i al davant s’hi ha posat gent que està al voltant del Pla Comunitari, persones que treballen amb gent gran (com l’Associació Barceloneta Alerta), gent que està al Banc del Temps, les del CAP, algunes entitats i associacions… totes les que, en certa manera, ja hi treballàvem, però de forma diferent, perquè unes estàvem per la defensa veïnal i unes altres tenien altres interessos, però ara s’ha unit tot molt bé. Hem creat un xat d’organitzadores i un xat d’una seixantena de persones voluntàries. I ha funcionat: s’han repartit aliments, s’han portat medicaments de la farmàcia, s’avisava a una doctora o una infermera que havia d’anar a un pis, hem denunciat molt les coses que passen a la residència de gent gran, que ha sigut un escàndol (fa molts anys que denunciem que una residència no pot ser un negoci, igual que l’habitatge)… I tot això ens ha donat molta feina, però com sempre passa a la Barceloneta, ha funcionat de puta mare».
A la Pepa no li agraden els protagonismes i torna a ferse la ronsa quan li demano una fotografia perquè la María, la nostra il·lustradora, la retrati. Ella explica que: «No som heroïnes, això és defensar lo nostre, no queda otra… i desgraciat aquell que no ho faci! A més, sempre hi ha personatges que volen sortir als mitjans per posar-se una medalla. Però les que piquem pedra no volem sortir, perquè no ens interessa, perquè no ens cal!». De fet, això de treballar a l’ombra és quelcom que la Pepa va aprendre durant els anys del franquisme. «Vaig tenir la sort, amb catorze anys, d’entrar a treballar a Viatges Marsans, que era una agència de viatges que en aquella època era estatal, però hi havia treballadors que eren molt progres, que viatjaven molt… Et parlo dels anys cinquanta. Vaig aprendre molt allà. I vaig començar a assistir clandestinament a mítings comunistes, maoistes, trotskistes, però sempre clandestina… i anava agafant idees i la primera vegada que vaig votar va ser al PSUC, perquè creia que era el que hi havia més a l’esquerra. Tot això vivint a Bilbao… l’amnistia, sortint al carrer a cridar “Gora ETA! Askatuta!”…». Li dic: «Això no ho posaré», i em replica: «Però és que, en aquell moment, era l’època del Carrero Blanco volant pels aires i, després va venir el 23F… Com no havies de sortir al carrer a cridar-ho!? És clar que sí. Jo, la primera!». Començo a entendre per què m’han dit que és un peligru.
«Al Partit Socialista dels Treballadors, on jo militava, tots teníem un apodo, i jo era la Pasqui (de Pasquinera), perquè a les cinc del matí sempre me n’anava a repartir papers. Érem una organització petita, però teníem molt clar el que volíem. Això sí, la disciplina de partit era horrible. De tota manera, matisa: «La veritat és que estic molt contenta d’haver militat allà també, perquè em va fer ser més disciplinada».
Revolucionària de mena, va marxar de Barcelona el 1978. «Vaig néixer a Sants: [i canta] “Soc filla de Sants / duc les males sangs i les tares / de la llibertat / que m’havien dat els meus pares”. Aquesta de la Guillermina Motta quan hi ha algun xou sempre la canto [i riu].» En plena Transició, va anar a viure a Bilbao. I d’allà, a Madrid. Fins que entre 1989 i 1990 va tornar a Barcelona. «Vaig aterrar aquí novament per una relació de parella que no va sortir bé, però de tot se n’ha d’aprendre! I el positiu és que el 1994 vaig venir a la Barceloneta, un barri encantador. Vam posar un taller de restauració de mobles amb una amiga, a sota de casa. I era meravellós: ens posàvem la henna al taller i ens l’anàvem a treure a la platja… i estava allà sola a la vora del mar, fumant-me un cigarret… connectant-me a la vida…».
I de la militància trotskista va passar a l’activisme veïnal. «Després vaig conèixer l’Associació de Veïns l’Òstia, un dia que cridaven pel carrer avisant que hi havia una assemblea a l’església. Vaig anar-hi i allà vaig conèixer l’Emília Llorca, la Lourdes, la Gala, quan estava a Miles de Viviendas. Aquell dia vaig fer una intervenció a l’assemblea i l’Emília —que era llesta com un linx— l’endemà ja m’estava trucant a la porta: “Nena, tu no vindries amb mi a veure la regidora?”, “No vindries pas al CAP, que volen fer no sé què?”. I després ja, quan vaig començar a implicar-me al 100 % va ser amb el pla urbanístic dels ascensors, que va ser una feinada perquè no ens fessin fora del barri!» De l’Òstia diu que podrien anomenar- se «“Grup de Defensors del Barri”, saps?, perquè participem del que surti. Intervenim en les campanyes contra els pisos turístics, vam estar a “La Barceloneta diu prou”, estem al Pla Comunitari, vam crear la Comissió d’Habitatge. Llavors vam començar a rebre tota la informació dels abusos de lloguer, dels desnonaments que hi havia… I aquest grup continua i funciona molt bé, i estem treballant per l’espai públic, perquè no posin l’Hermitage, vam fer pressió contra l’Hotel Vela… És molta feina, perquè lluitem contra monstres!».
La Pepa, que està aprofitant el tancament per pintar, per fer un diari i que, a més d’aplaudir a les vuit de la tarda, té penjada una pancarta contra les retallades al seu balcó, parla del decreixement turístic com l’única sortida per a un barri que fins fa ben poc s’ofegava amb la massificació. «Així sí que es pot viure. Mira, l’altre dia vaig anar a llençar les escombraries de reciclatge al passeig Marítim… i si tu veiessis la platja… no hi havia ni una ànima… i vaig pensar, catxis, això és possible! Que hi hagi una mica de control sobre el turisme, però que no sigui gràcies a un virus!».