Quand la mare no té pa,
la canalla, la canalla,
quand la mare no té pa
la canalla fa ballà.
Mentres balla la canalla
canta ella una cansó;
mentres balla la canalla
no pensa amb el rosegó.
Mes la mare ja no canta,
perquè ja no està per cants.
Mes la mare ja no canta
la cansó vella d’abans.
És el ball una enganyifa
quand un no té res al pap;
és el ball una enganyifa,
la canalla prou que ho sab.
Fa dos díes que no menja
y are ja no vol ballar;
fa dos díes que no menja
y no fa més que plorar.
Y la mare encesa de ràbia
y amb el cor tot oprimit
y a la fi encesa de ràbia
surt de casa, al ferse nit.
Passada una bella estona
la canalla veula entrà,
passada una bella estona
torna a casa, y porta pa.
Y al veure que’ls fills endrapen
amb tota satisfacció,
y al veure que’ls fills endrapen,
ella canta una cansó:
«Quand la mare no té pa
pera donà a la canalla,
quand la mare no té pa,
va a buscarlo allá ont n’hi ha».
*Adaptació lliure de la cançó popular «Quand el pare no té pa», publicada al setmanari La Tramontana, sota l’epígraf «Cansons vulgars», el 14 d’agost de 1907. Hem respectat la grafia original prenormativa del poema.