masala és barreja d'espècies

«Si ens fan fora de casa, continuaré anant a la meva escola?»

Com a centre urbà i nucli d’activitat econòmica de la Barcelona globalitzada, Ciutat Vella és punt d’arribada i de partida per a moltes persones immerses en les dinàmiques de mobilitat local i global. La rotació residencial és més elevada aquí que en qualsevol altre districte de la capital. Aquesta mobilitat es dona, principalment, per la seva centralitat, i és més accentuada per les dinàmiques pròpies de la ciutat-marca i del capitalisme global: la massificació turística o l’especulació, l’expulsió de veïnat o, al contrari, l’arribada de nou veïnat amb més poder adquisitiu i de persones provinents de processos migratoris globals.

Les il·lustracions d’aquest article formen part del projecte Més Baix, crònica il·lustrada del carrer Sant Pere, realitzat amb el suport del Casal de Barri Pou de la Figuera.

Aterrant als barris, aquesta mobilitat suposa un canvi constant de veïnes i veïns, com demostren les dades del padró —a tall d’exemple, al barri Gòtic aquest es renova en més d’un 25 % cada any—. L’entrada de població flotant engloba diferents perfils, però n’hi ha dos de molt clars: persones migrants provinents de zones empobrides i classes acomodades que arriben a Barcelona per motius laborals i s’instal·len a Ciutat Vella pel fet de ser centre urbà i icona global.

L’alta mobilitat té efectes clars sobre l’estabilitat i cohesió del teixit veïnal i fa més difícil establir xarxes cohesionades. També repercuteix en els serveis públics, els recursos dels quals són establerts segons criteris demogràfics. Existeix sovint un biaix entre els serveis que determinen les administracions per cada territori i la població real que aquests serveis acaben atenent, incrementat sobretot per població flotant no empadronada i no comptabilitzada als censos demogràfics. Aquest fet és especialment tangible en alguns centres de salut del districte.

La comunitat educativa no és aliena a aquestes dinàmiques i també en pateix les conseqüències. Sense anar més lluny, fa només uns mesos va tenir lloc a la Barceloneta una exitosa campanya de la comunitat educativa del barri que va frustrar el projecte del Departament d’Educació de fusionar tres centres creant-ne un institut-escola. L’Administració justifica la retallada de recursos públics argumentant que hi ha un descens demogràfic provocat per l’especulació immobiliària. Paral·lelament, fa un any i escaig es va configurar un bloc escolar de Ciutat Vella a la manifestació en defensa d’uns lloguers assequibles, sota el lema «Barris buits, escoles mortes», per denunciar la inestabilitat als centres arran del desplaçament forçós de nombroses famílies.

Però, més enllà de les conseqüències en la gestió de l’oferta educativa, l’alta mobilitat residencial té unes implicacions molt importants en el desenvolupament de la tasca lectiva dels centres. Les entrades i sortides constants duen a la necessitat d’adaptar-se contínuament a noves situacions i és aquí on pot destacar-se, per sobre de tot, la tasca ingent del personal docent, estesa temporalment més enllà de l’àmbit laboral i convertida en una espècie d’activisme professional i social. «Les mestres ens estem reinventant constantment»; «Per treballar en escoles com aquesta ja s’ha de ser d’una pasta determinada… si no tens una certa part d’activisme, no ho aguantes, requereix molta vocació i dedicació. Fins i tot per atendre les necessitats dels mateixos mestres». Hem tingut l’oportunitat de parlar amb cinc membres d’equips de direcció i amb cinc mares d’un total de set escoles ubicades als quatre barris del districte, i en reivindiquem la qualitat humana que han desprès totes elles. Algunes d’aquestes persones han acompanyat el seu interès i col·laboració en aquest reportatge amb el neguit per la segregació i l’estigmatització que sovint acaben provocant les aproximacions periodístiques al món educatiu, motiu pel qual hem preferit no esmentar noms propis de persones ni escoles per tal de no assenyalar-les, tot mostrant les tendències i la diversitat que s’hi dona al districte. En allò que segueix sense haver-hi diversitat és en el gènere de les persones que ens han atès, totes dones, no només entre el col·lectiu de mares, sinó també entre les mestres i professores. Només aquest tema —la manca d’implicació dels pares a les AFA o la tendència dels homes a no triar carreres que tinguin a veure amb les cures i l’ensenyament— ja donaria per un article sencer o més d’un. Però no ens centrarem en això ara.

En aquestes converses, es repeteix una diferència transversal a diversos àmbits, una diferència de classe, entre qui pot valorar diferents opcions, no amb total llibertat, però sí amb un cert marge, i qui es veu en l’obligació de canviar. Succeeix així en el cas de les sortides: veiem per una banda que hi ha famílies que deixen l’escola arran d’un desnonament, d’una pujada de lloguer inassumible o d’una oportunitat laboral que han d’acceptar, encara que impliqui un trasllat; i, per una altra, hi ha qui considera que el barri s’ha degradat molt en termes de seguretat, de dificultats per a la vida quotidiana (manca de comerç de proximitat, turistització, etc.) i tria marxar cap a llocs més amables. Majoritàriament, aquestes últimes famílies tendiran a acabar el curs, perquè tenen més marge, mentre que les primeres no podran escollir: el desnonament, la fi del contracte de lloguer o el d’inici de la feina tenen una data marcada, i així les sortides sovint tenen lloc al mig del curs.

De la mateixa manera, entre les arribades a les escoles del districte, distingim, entre d’altres, dos perfils molt diferents: moviments migratoris per la situació econòmica, d’inestabilitat política o de conflicte armat al lloc d’origen (Bangladesh, Amèrica Llatina…) versus les anomenades «ex-pats», és a dir, famílies del nord global que aterren a Barcelona per motius laborals, formatius o de decisions vitals, sense fugir d’una situació compromesa. Les famílies migrants del primer grup arriben amb més freqüència a mitjan curs i són ateses pel Consorci d’Educació de Barcelona, que cerca places vacants a prop del domicili i els n’hi assigna una. A l’extrem oposat, la família europea o nord-americana del segon supòsit sovint pot prospectar les diferents escoles, estudiar els projectes educatius i, entre les possibilitats, escollir el centre per a les seves filles. «Tenim moltes famílies precàries de barris de Ciutat Vella, que acaben d’arribar a la ciutat i s’instal·len al centre, perquè és la seva referència. Des de l’AMPA tenim projectes d’acollida adreçats a aquest perfil, però han perdut el sentit perquè sobretot rebem famílies més benestants. A més, aquesta gent està de pas, potser s’hi queden un any; vénen a treballar o a formar-se i resten aquí un curs o dos com a màxim. Tenim aquests dos perfils molt allunyats entre si.»

Es dona també un fenomen de modes. Diferents centres del districte estan generant atractiu escolar, ja sigui per un model educatiu innovador, per instal·lacions singulars o més noves, o per una ubicació privilegiada (a Ciutat Vella, tenim escoles a primera línia de platja i dins del parc més extens del districte). Els centres amb més demanda omplen la seva capacitat durant el període de preinscripció, han de recórrer al sorteig de places i algunes famílies acaben quedant-ne fora, mentre que d’altres escoles comencen l’any acadèmic amb vacants a diferents cursos, que s’aniran omplint via matrícula viva (1). Si creuem aquest escenari amb les dues dinàmiques d’arribada i marxa ja descrites, és fàcil entendre que hi ha risc d’una polarització de perfils per centres, de manera que ni els uns ni els altres reflecteixin veritablement l’alta diversitat que caracteritza la població de Ciutat Vella. «Comença a haver-hi perfils diferents, famílies italianes, franceses i d’altres orígens europeus que venen per motius de feina i, entre elles, es van assessorant sobre les escoles. Ara mateix, hi ha una barreja molt potent, perquè segueix havent-hi famílies d’origen magrebí, pakistanès i llatinoamericà, i perfils europeus amb un nivell socioeconòmic més alt. És una barreja molt present i que es posa molt en valor, perquè realment hi ha una convivència molt cuidada.» Quant de temps pot durar aquest equilibri, desitjable i fràgil, sota les condicions d’especulació immobiliària i precarització econòmica i laboral dels darrers anys?

Mobilitat escolar a Ciutat Vella

Les entrevistades coincideixen a dir que el degoteig d’alumnes que marxen i arriben a les aules és continu. Es constata, però, una diferència d’apreciació entre mares i equips directius. Mentre les primeres expressen aquesta percepció amb més contundència, les segones hi estan d’acord, però relativitzen i matisen, entenent que són dinàmiques de tota la ciutat: «No hi ha especial diferència amb la resta de districtes»; «Hi ha altres que estan igual o pitjor que el nostre, però es preserven, perquè no els hi fa cap bé sortir a explicar que a la seva escola està passant això. Si volem lluitar per l’equitat, hem d’evitar altes taxes de vulnerabilitat en un mateix centre».

Amb dades internes de dues de les escoles, de 400 i 200 alumnes aproximadament, veiem realitats numèricament similars: durant el curs 2018-2019, i sense comptar els moviments naturals d’arribada a P3 i sortida a 6è, un 12 % dels alumnes van marxar (1 de cada 8), xifra compensada en part per un 8 % que van arribar-ne nous (1 de cada 12). Ho confirmen les peticions d’escolarització a mig curs que, segons dades del Consorci d’Educació, s’eleven fins a gairebé 700 l’any acadèmic 2016-2017 a Ciutat Vella i suposen un 11 % del total d’alumnes.

Motivacions i dinàmiques

La causa principal és compartida entre mares i equips directius: els problemes d’habitatge, la dificultat per assumir el pagament del lloguer i la pujada escandalosa que els darrers anys ve comportant tota renovació de contracte: «Ho relaciono amb l’especulació immobiliària. El fet de perdre la casa i anar-se’n a un altre barri on troben una casa més barata, o en millors condicions»; «Cada vegada que a una família se li acaba el lloguer i ha de renovar contracte, ha de marxar del barri».

També assenyalen la precarietat econòmica dels grups familiars, i la necessitat de traslladar-se en funció de l’aparició de feines millors: «Són les feines precàries, que fan canviar de població. També el preu dels lloguers o les condicions de les cases: infrahabitatges, manca de manteniment i amuntegament. Per exemple, set persones en 30 m2; busquen llocs menys agobiants. I quan troben millor pis o feina, marxen». «Es barregen la problemàtica de l’habitatge i la de les feines precàries; al nostre grup-classe, en quatre anys no hi ha hagut cap família que marxés per voluntat pròpia, l’experiència és bona i volen quedar-se, però sempre hi ha problemes d’habitatge o de feina precària.» «Fa uns tres o quatre anys, un quart de casa, que no passa de 30 m², el podies llogar per entre 450 i 500 euros; ara ronda els 1.000. Les condicions en què s’hi viu són força precàries, són famílies ja amb dificultats econòmiques i no poden assumir la pujada dels lloguers, perquè molts pisos s’han destinat al lloguer turístic.»

Quan una família deixa el barri sobtadament, ha de prendre una decisió difícil: «La nostra recomanació, si les filles i fills són petits, és que els canviïn immediatament, que vagin a l’escola d’allà on viuen. És diferent si la família fa el canvi a finals de 5è o a 6è: llavors recomanem que acabi i faci el pas després»; «Intentem que la criatura que marxa pugui tancar la seva etapa al centre, acomiadar-se i establir lligams de comunicació, que no duraran per sempre, però li serviran»; «També hi ha situacions de famílies desnonades: se’ls hi assigna un pis [de lloguer social, pensió temporal, etc.] a Trinitat Nova, per exemple, però no els deixen canviar d’escola immediatament i han de venir des d’allà. Teníem una mare a qui li fèiem l’onada: una dona sola amb sis fills que venien cada dia des de Nou Barris».

Una de les mares entrevistades va patir un desnonament i va haver d’anar a un pis pont, a l’espera de l’assignació d’un de protecció oficial: «Vaig haver de marxar del barri un any i pico. Quaranta minuts de transport cada matí i cada tarda, perquè la nena no perdés l’escola, el casal i les amistats; per a ella era molt difícil. Amb amigues que van haver de marxar del barri, però que seguien venint al col·le, ens trobàvem al metro: una venia de la Sagrera, l’altra del Clot, de Navas… fins i tot gent que els havien adjudicat un pis a Trinitat Vella, i encara venien». Així, cada matí aquesta mobilitat escolar tan abstracta es materialitza en cossos que transiten pel transport públic de casa a l’escola.

La família d’una altra entrevistada va patir un desnonament invisible: «Se’ns va acabar el contracte i ens el pujaven al doble. Vam cercar per tot el centre, impossible, i vam trobar un lloc a un altre barri ben comunicat. La nena no volia canviar d’escola, perquè ho havia patit amb tots els seus amics. Ens plantegem que segueixi allà quan vagi a l’institut».

En menor mesura, també apareix, entre un dels motius de la partença, la seguretat, o la seva percepció: «Molta gent ha marxat per la pujada del lloguer, i per com està el barri, el tema de menors, com està el carrer i tot això», ens diu una mare. Una altra afegeix: «El barri ha perdut tot el comerç, i fer vida de barri és complicat. Turisme desbordat a l’estiu, conflictes…». Una directora: «D’uns anys cap aquí, al barri hi ha molta inseguretat, que fa que famílies que no tenen problemes econòmics, moltes amb pis en propietat, decideixin vendre i marxar».

Una nova millor amiga cada any

Mares de diferents zones de Ciutat Vella fan relats molt similars: «Vaig estudiar al barri. El que era habitual era fer tot el recorregut de primària amb el mateix grup-classe. Ara és difícil que això passi: en un any, poden marxar quatre nenes d’una classe, per a elles és complicat. Són famílies que se’n van amb poc marge de maniobra, decisions que es prenen en un temps molt curt»; «Al grup de 6è del meu fill, de 25 que van començar a P3 en queden sis, perquè any rere any es va renovant. En tot el cicle igual han passat uns 75 alumnes. Uns s’hi estan un any, d’altres tres, cinc…».

Aquesta circumstància dificulta molt la cohesió i el desenvolupament emocional: «Van molt per lliure. Veig bastant agressivitat i manca de companyonia. Hi veig cinc o sis cohesionats, i la resta a banda. Estableixen aquestes distàncies, no només per diferència social, sinó perquè uns fa molts anys que estan junts i als altres no els dona temps a formar part del pinyol del grup, perquè no tenen les mateixes experiències compartides»; «La meva nena, que té vuit anys, des de P3 cada any ha de canviar de millor amiga, perquè en algun moment del curs la seva millor amiga marxa… un autèntic drama. A la seva classe, potser de vint que són es mantenen set o vuit, una barbaritat».

Respostes des de les comunitats

Aquesta mobilitat té impactes clars als centres, tant emocionals com acadèmics. Les escoles treballen més els segons que els primers, i més sovint l’acollida que la partença, però intenten abastar-ho tot: «Donem molta prioritat a l’acollida, però…, però el comiat també ens afecta molt i el tractem menys»; «Marxa o arriba un alumne i no pots continuar com si no passés res. Quan programem la setmana, hem de ser molt flexibles perquè si arriba o marxa un alumne hauràs de reestructurar, perquè has d’acomiadar qui se’n va i fer una acollida a qui arriba».

Els centres no compten amb tants recursos institucionals en l’apartat emocional com en l’acadèmic, i cada comunitat educativa va fent com pot. «Hi ha nenes i nens que manifesten molta tristor, però algunes ja són molt resilients, tenen experiències dures: marxar del país d’origen, deixar familiars pel camí. Intentem que puguin explicar aquestes situacions de dol familiar, no només les de l’entorn escolar: fer-ne dibuixos, art… pair la situació. Molts nens i nenes fan un bajón».

Ens trobem així amb dinàmiques molt diverses pel que fa a la formalitat i a l’enfocament. Valguin els exemples d’una directora i d’una integrant d’una AFA: «El curs vinent tornarem a fer una formació sobre com tractar el dol, perquè tot això són dols, com qualsevol pèrdua. Comença amb la xerrada d’un especialista, oberta a tot el barri»; «Algú em va explicar aquest ritual de comiat, “les tortugues”, que fan al parvulari, com una mena de protocol. Jo no ho he viscut, però cada infant li posava una coseta, terra del pati…».

Sovint s’intenta tractar simultàniament els dos àmbits: «Primer fem una reunió amb les noves famílies per acollir- les i saber en quina situació estan. Deixem tres o quatre dies per informar la tutora, que prepara l’arribada. Amb nens i nenes de l’aula, es fa un pla d’acollida: qui farà d’intèrpret, qui es posarà al seu costat, se li fa un cartell, perquè se senti acollit. Els pares i mares també entren a l’aula el primer dia, a conèixer la mestra i els companys i companyes, es poden estar una estona a la classe per veure l’ambient, etc. Sempre hi ha un nen o nena que tradueix el que vol dir, fins que aprèn l’idioma. A partir de 3r, també van a l’aula d’acollida».

L’aula d’acollida és un dispositiu pedagògic present a escoles considerades d’alta o màxima complexitat, que les dota de recursos humans per fer suport a l’alumnat que no domina les llengües vehiculars. Molts centres entenen que aquesta acollida difícilment es pot fer mitjançant una eina que no deixa de ser segregadora, com a mínim temporalment, i dilueix la tasca a les aules comunes. «No la tractem aplegant-los tots a l’aula d’acollida; cada un està a la seva aula i passa una hora al dia a la d’acollida, on se li fa un seguiment de què va aprenent i de com va progressant amb la llengua.» «Bona part de l’activitat lectiva està integrada a l’aula, amb dues adultes durant vuit hores la setmana. Baixar ràtios és la manera més idònia d’atendre la individualitat o diversitat dels alumnes. Hi ha hores en què sí que tenen aula d’acollida, perquè gaudeixin d’una atenció més individual i s’hi pugui donar més diàleg.»

Des de les AFA també miren d’atendre la principal causa d’aquesta mobilitat, els problemes d’habitatge: «Hem fet alguna acció… una manifestació, o els nens que feien un dibuix d’una casa i els portaven com a cartell, un taller de pancartes». Tenen contacte amb els grups d’habitatge, però costa molt que aquesta feina doni resultats positius: «Sovint tenim SOS al xat de l’AMPA: “Si us plau, se’ns acaba el contracte, si sabeu d’alguna cosa… no volem marxar del barri”. En tots aquests casos ens acaben dient: “Ei, al final he hagut de marxar”. Estem constantment perdent gent»; «Si sé de mares amb problemes de lloguer, les envio als col·lectius d’habitatge».

La percepció de la mobilitat escolar a Ciutat Vella indica que es tracta d’un fenomen preocupant directament relacionat amb la inestabilitat residencial i vital. Però aquesta mobilitat sembla donar-se arreu de la ciutat per motius diversos. Malauradament, no ens ha estat possible accedir a les dades que podrien posar més llum sobre aquestes dinàmiques i les seves motivacions (2) als diferents barris , però és un fet present al dia a dia de la comunitat educativa, com il·lustra aquest diàleg entre dues mares d’alumnes:

—Regular els lloguers seria cabdal; és tant recorrent; la canalla ho ensuma. És El Tema. A la sortida del col·le, entre mares i pares, el tema surt a cada conversa, i elles van i vénen… és tan present!

—Sí, jo crec que en parlen entre ells, almenys els de més edat.

—Per a la meva filla, perdre la casa és perdre l’escola. Cada cop que sent parlar del lloguer, diu: «Però jo continuaré anant a la mateixa escola?».

Les solucions, per tant, no poden venir exclusivament de l’àmbit educatiu sinó que passen per polítiques estructurals que resolguin els problemes de fons: la desigualtat i la precarietat en què viuen immerses moltes veïnes

Notes:

(1) La matrícula viva és un mecanisme dins el sistema d’ensenyament que permet l’entrada de nous alumnes a mitjan curs acadèmic en aquells centres amb disponibilitat de places.

(2) El Consorci d’Educació de Barcelona ha rebutjat respondre a les preguntes de Masala per trobar-se immers en la preparació d’un procés de preinscripció escolar particularment complex per les circumstàncies generades per la covid-19.