Els murs de les presons continuen sent fronteres que amaguen realitats invisibilitzades i incòmodes. Però el que no és cap secret, avui en dia, és quin perfil de persona pobla els centres penitenciaris. I encara menys per aquelles que anem a visitar les persones preses. Com moltes ja sabreu, la població penitenciària està formada, principalment, per un perfil concret: persones pobres i/o racialitzades, persones amb «problemes mentals» i persones que fan un ús «problemàtic» de les drogues. La majoria d’elles seguiran sent pobres o mantindran les seves addiccions un cop hagin complert la seva condemna i surtin altre cop al carrer. Així doncs, que la funció de les penes de privació de llibertat és «reinserir» les persones a la societat és un argument enganyós que cau pel seu propi pes.
A diferència d’altres sectors i classes socials, a les persones sense recursos se les culpabilitza de les seves accions de supervivència, com robar o traficar, perquè s’entenen socialment com a accions voluntàries o com a decisions individuals descontextualitzades. Se les culpabilitza del seu propi estatus socioeconòmic i de la seva incapacitat per superar-lo, invisibilitzant així les desigualtats i les tensions socials, polítiques i històriques pròpies del context social en què vivim. Les persones de classe baixa són, per tant, les més exposades a la realitat de la presó.
Per poder entendre aquesta institució, cal mirar la presó dins d’un context més ampli i estructural. Per començar, com a institució és relativament nova; la seva existència té només uns dos-cents anys d’història. A més, malgrat que s’ha consolidat de forma diferent a cada país, sempre sorgeix com a espai per a la reconducció dels individus que no encaixen dins el model de conducta social hegemònic. El fet que la presó s’hagi convertit en la forma preferent de càstig es deu al triomf de les lògiques capitalistes i és per això que, malgrat que representa un fracàs en termes de reinserció i reincidència i de compliment de normatives de drets humans, continua existint i segueix utilitzant-se cada cop més, puix que s’ha convertit en un negoci.
El marc social, cultural, econòmic o polític de cada Estat defineix de manera clara i contundent quines són aquelles persones que «necessiten» ser corregides, castigades i disciplinades. Des de l’àmbit acadèmic, al llibre Corregir i castigar, Elisabet Almeda apunta molt encertadament que el precedent de les presons modernes eren els centres per a la reeducació i la resocialització de dones. En el cas dels Estats Units, Angela Davis ha posat l’atenció en la continuïtat del càstig i la dominació que exercia el domini del sistema esclavista i que continua imprimint l’actual sistema penitenciari. I Michel Foucault continua sent un referent per haver teoritzat sobre la creació d’un nou subjecte estructurat, necessari per al sorgiment del capitalisme, sota un discurs concret, en uns espais nous més vigilats, més controlats i preparats per disciplinar cos i ment.
Un sistema penal que condemna la pobresa
A principis del segle XIX, Karl Marx va començar a observar el dret i com aquest s’instaura en contra dels costums. Això es tradueix en el fet que es comencen a registrar lleis que afavoreixen els interessos creixents sobre l’acumulació de capital i terres que són intrínsecament antagònics als costums i formes de subsistència d’una classe mancada de quasi tots els privilegis. Les persones desposseïdes veuran reduïts dràsticament els seus drets i les seves possibilitats de subsistència a través de la il·legalització de determinats tipus d’activitats relacionades purament amb la subsistència, com recollir fusta, espigolar o exercir la venda ambulant.
Sense anar gaire lluny, al Raval de Barcelona aquesta situació de persecució i criminalització és ben coneguda per les venedores ambulants, des de la dècada del 1920 fins als nostres dies. Aquest és un clar exemple de com el sistema penal prohibeix una activitat econòmica argumentant una suposada competència il·lícita, quan aquest no és res més que un intent de supervivència per part de la població.
Les dades estadístiques són clares quant als delictes comesos: el 0,4 % es relaciona amb el «terrorisme»; el 17 %, amb el tràfic de drogues; el 34 %, amb els robatoris; i els crims violents, per la seva banda, no arriben al 19 %. La condició de pobres, doncs, és la que conforma l’escenari natural de la presó, tret dels casos aïllats d’agressors sexuals i assassins (0,8 % dels delictes totals, segons dades de l’INE del 2019).
El dret dels rics i de la classe privilegiada, doncs, castigarà amb contundència a aquelles persones més precàries que, per falta de recursos o amb situació administrativa «irregular», hauran de sortir als carrers per sobreviure. Un alt percentatge de les persones preses són politoxicòmanes per diversos motius, molts d’ells relacionats amb el seu context socioeconòmic. Però, si anem més enllà, veurem que les persones que fan un ús «problemàtic» de les drogues i que es troben a la presó són aquelles que han hagut de delinquir per mantenir la seva addicció. Aquelles que s’ho poden permetre no acaben tancades i, fins i tot, poden aspirar a tractaments en clíniques privades. El dret, però, no es molestarà a buscar i investigar quines són les causes i motius d’aquestes accions «il·legals»; només es preocuparà per les seves conseqüències i protagonistes i sancionarà amb eficàcia i intransigència aquelles actituds, comportaments i accions suposadament «antisocials».
La situació econòmica de la persona acusada té un paper paradoxal. Per una banda, s’invisibilitza durant el procés judicial, però al mateix temps té un pes enorme i gairebé és l’únic factor que marca la diferència de passar o no per una institució penitenciària. És el cas de les fiances i de quines butxaques poden permetre’s el luxe d’evadir la presó provisional. En el dret penal, l’enfocament és, principalment, el del càstig, és a dir, la persona culpable paga amb anys de presó la seva conducta «nociva». Aquesta capacitat d’empresonar recau sobre l’Estat, que suposadament és el màxim garant de la seguretat i el benestar de la societat.
Per altra banda, la responsabilitat civil és el que esdevé la compensació per a la víctima com a restauració del dany rebut i de la conducta «nociva i perjudicial». El problema no és només que el principal enfocament sigui el de castigar, sinó que la responsabilitat civil avui en dia es tradueix majoritàriament en un pagament monetari. Sobre aquesta qüestió sorgeixen dos conflictes més, ben documentats i qüestionats des de diverses esferes acadèmiques. El primer és que, en la majoria de situacions, les persones condemnades no tenen la capacitat econòmica per pagar la responsabilitat civil, fet que comporta haver de complir la condemna íntegrament i el retard en l’accés a beneficis penitenciaris. L’altre problema és la frustració, impunitat i desemparament que la víctima sentirà en constatar que no rebrà la compensació econòmica pels danys causats.
Tampoc és casualitat que a la presó, cada vegada més, la població migrant i racialitzada es trobi sobre representada. A Catalunya, segons dades publicades recentment per l’Estadística Penal Anual del Consell d’Europa (SPACE, per les seves sigles en francès), els estrangers privats de llibertat a les presons catalanes són aproximadament el 46 % de la població penitenciària total. Per una banda, trobem que les persones migrants, en situació regular o irregular, constitueixen una força de treball molt sectoritzada, és a dir, principalment ocupen les feines temporals, inestables i més precaritzades. És un cercle viciós que empeny a aquestes persones cap a la delinqüència en forma de petits robatoris i activitats il·lícites, alhora que les aboca a veure’s implicades en un procés judicial i a no poder pagar advocades pròpies, indemnitzacions o responsabilitats civils.
Per altra banda, són innegables les connotacions racistes i classistes de les lleis, de les pràctiques policials i de les actituds de la majoria de la judicatura. Els prejudicis negatius dels cossos policials cap a les persones racialitzades augmenten tant el nombre d’identificacions com de denúncies, fet que està altament demostrat i denunciat per organitzacions com SOS Racisme. Cal no oblidar que els jutges i jutgesses, impregnades de classisme i de falsos estereotips, pertanyen a una altra classe social, que prejutjarà i es mostrarà disposada a condemnar més, i amb més contundència.
I dins les presons?
La presó no suposa només la suspensió d’un dret humà, el de la llibertat, en favor d’una suposada reinserció i reeducació social de la persona que ha comès un delicte o una falta, sinó que molts altres drets també es troben greument afectats, com l’accés al treball, a una atenció sanitària, a una educació o, senzillament, a la intimitat. Suposadament, a aquesta privació de llibertat se li atorga una funció educativa, pedagògica, resocialitzadora, ja que se suposa que la persona presa es transformarà, es penedirà del dany comès i tindrà la voluntat de no tornar a cometre el delicte. Així es crea la imatge d’un tipus de subjecte que és malvat en si mateix i que la presó pot canviar. Res més allunyat de la realitat.
Aquesta suposada reinserció i reeducació descansa sobre la individualització i l’essencialisme del comportament, com si es tingués una conducta delictiva només per motius individuals. Aquesta individualització es materialitza en els programes individuals de tractament (PIT). Aquests, encara que siguin voluntaris, en realitat són d’obligada participació, perquè qui no segueix les activitats programades i els cursos no pot accedir a cap benefici. Això és l’expressió de la tècnica «punitiu premial» sobre la qual es fonamenta el funcionament pràctic de la presó i la gestió de la població penitenciària. En aquesta línia, pensem que la presó ha trobat la seva pròpia manera de sobreviure al capitalisme de consum com una institució de serveis, en aquest cas a través de tallers, cursos, programes educatius i emocionals, tots ells encarats, suposadament, a la rehabilitació.
A més, un dels fenòmens estudiats per la criminologia crítica és el de la inflació punitiva o bombolla penal, que es defineix com la inexistència d’un vincle entre l’índex de criminalitat i l’índex d’empresonament, és a dir, entre nombre de delictes i població penitenciària. Una anomalia que es confirma com a regla. La relació entre el nombre de persones privades de llibertat i el nombre de delictes és complicada i complexa, ja que hi intervenen la mateixa durada de la condemna, el deteriorament i la flexibilització del mercat laboral, l’ús i l’abús de la presó preventiva, les mesures alternatives a la privació de llibertat, el context econòmic i les polítiques socials.
La teoria de la inflació punitiva afirma que, en general, el nombre de persones empresonades manté una relació més propera amb cicles d’expansió i de recessió econòmica. Durant els cicles d’expansió econòmica, es donen situacions de més desigualtat econòmica. Per entreveure per què una persona acaba a la presó, hauríem de posar l’atenció en la definició de «delicte», que no és res més que una determinada acció o conducta que es decideix arbitràriament. Però, avui en dia, i de la mà de la judicatura i de codis penals, el delicte se’ns presenta com un fet natural, com si el poguéssim observar i determinar de manera inqüestionable. El delicte és una tipificació legal provisional i transitòria, és a dir, depenent del context social, polític, econòmic i cultural, el que avui és un delicte, ahir potser no ho era i demà ho pot deixar de ser. Només cal que pensem en codis legals i tribunals del franquisme per veure aquesta temporalitat. De la mateixa manera, la duresa de la pena també es troba condicionada. Per descomptat, l’Estat i les elits econòmiques són les principals promotores de l’enduriment dels codis penals i de l’augment dels càstigs.
La presó és part del problema
El sistema penitenciari contribueix a l’empobriment estructural de les famílies precaritzades, ja que impossibilita a la persona presa poder ajudar econòmicament la seva família, alhora que la família ha de sostenir-la durant el període de càstig. Aquesta càrrega que assumeix l’entorn familiar es tradueix en una inversió econòmica i de temps per dur a terme les visites, les trucades telefòniques o les videotrucades, l’assessorament legal, l’entrada de paquets o l’ingrés de peculi, així com aliments amb els quals suplir els deficients menús de la presó. De la mateixa manera, l’entrada a la institució penitenciària incrementa els comportaments delictius posteriors, ja que, com hem assenyalat, suposa un empitjorament econòmic per a la família i se li suma una estigmatització social i legal de la persona, cosa que restringirà encara més les seves possibilitats laborals de cara al futur.
Cal diferenciar també la presó legal —com se suposa que hauria de ser la presó segons la legislació penitenciària— de la presó real —com es tradueix això a la pràctica, on intervenen diversos factors, com ara materials, pressupostaris o polítics—. La institució penitenciària, per la seva naturalesa, intenta deshumanitzar la persona que es troba empresonada, no només per la seva condició de delinqüent i enemiga de la societat, sinó també per la seva condició de pobre. Com a pobre, és més senzill ser menyspreat i menystingut, ja que es compta amb menys recursos econòmics i menys capital social per fer valdre els drets propis. Davant d’aquesta situació, les mateixes persones preses, les famílies, els grups de suport i les associacions en defensa dels drets afrontem la difícil tasca de recordar a la societat que les preses també són persones de ple dret. Les presons no es poden ni s’han d’humanitzar, però hem de fer tot el possible per rehumanitzar les persones que es troben dins.
Són múltiples i diverses les veus que avui dia ja parlen d’un necessari qüestionament integral del model de justícia penal i de la institució de la presó, amb posicionaments enfocats a una forta reducció de la població penitenciària a través d’excarceracions massives, la completa eliminació de la presó, la justícia penal i la cultura del càstig. Però volem remarcar que la nostra aposta i la de moltes altres no és la impunitat enfront del càstig, sinó la pràctica de veritables processos de justícia restaurativa i transformadora, la intervenció comunitària en processos conflictius, l’empoderament personal i comunitari i canvis reals en les polítiques socials. Si, com hem assenyalat, els principals motius d’entrada a la presó estan associats a causes econòmiques, cal reformular el sistema i l’estructura econòmica. I això comporta també un canvi en les polítiques socials.
Una altra feina que queda, i que ja fa temps que va començar, és la de desmuntar la idea de la presó com a quelcom necessari i trencar la concepció que tenim de l’enduriment del codi penal com a forma d’acabar amb l’augment de la criminalitat i la sensació d’inseguretat enfront del crim i l’agressió. Propostes com l’antipunitivisme des dels feminismes, l’abolició del sistema carcerari des de l’antiracisme i el qüestionament de la cultura del càstig ja fa temps que caminen entre nosaltres, tot i que malauradament sovint s’han quedat dins les universitats o en esferes militants massa restringides. Ara cal parlar-ne obertament i exposar les nostres idees en espais públics, de reunió i polítics.
Mentrestant, grups de famílies, formals o no, i grups de suport a persones preses, associacions i grups en defensa dels drets humans tenim per endavant un llarg camí per fer al costat de les persones privades de llibertat. La tasca és complicada, cal buscar l’equilibri entre intentar millorar les condicions de vida, disminuir la impunitat i l’obscurantisme, però sense caure en un reformisme carcerari que l’únic que faria seria acabar perpetuant altres formes de tortura i privació de llibertat.