Les persones sordes que formen part del col·lectiu LGTBIQ pateixen una doble invisibilització: una a causa d’una discapacitat auditiva en un món oïdor i l’altra per la seva identitat, orientació i expressió de gènere. Aquestes dues variables tenen una rellevància essencial en tots els aspectes de la seva vida i posen de manifest que els recursos públics per adaptar la política, la cultura, la salut, l’educació o la vida associativa, entre altres àmbits, no són suficients. Més enllà de les barreres comunicatives, les violències del sistema en el qual vivim són molt més explícites en les persones sordes i amb identitats de gènere dissidents.
Juny del 2018 La Bonne Taller de lesbofòbia interioritzada en el marc del festival Visibles de Cultures Lesbianes
La sala és ampla i diàfana, amb uns finestrals que deixen entrar la llum, com una petita metàfora del que travessarà a les vint dones trans i cis que a poc a poc van ocupant l’espai. La psicòloga i la intèrpret de llengua de signes han organitzat dinàmiques per treballar, des de l’experiència pròpia, totes aquelles opressions que encotillen la nostra orientació sexual. Posaran el focus en la construcció de la identitat en un món on la norma hetero preval per damunt de totes. Uns ele-ments que, per a algunes, són el moll de l’os de la seva identitat i, per a altres, tan sols la punta d’un iceberg que ni s’esperen trobar. Totes les dinàmiques estan pensades i adaptades per a persones oïdores i persones sordes, així com els espais d’oci del festival. Un exemple d’això és que les begudes tenen el seu signe adjunt. Quan totes les assistents surten del taller, es troben al pati, on està en marxa una paella que es cou entre música i jocs de llums. Tothom parla sigui amb llengua oral o de signes.
#VullLlegirElsLlavis
En el marc del mateix festival Visibles, però separat per unes hores de distància, la Berta Frigola, dona sorda, docent especialista en llengua de signes i activista lesbofeminista, imparteix un taller d’Introducció a la Llengua de Signes Catalana (LSC). Ella està vinculada a aquest festival des de fa temps i n’hem parlat per posar llum a qüestions de gènere, capacitisme i identitat. Li preguntem per què és important reivindicar la llengua de signes. «Perquè és la llengua de les persones sordes. El nostre cervell està preparat per tot el que té a veure amb els estímuls visuals, perquè no podem reconèixer els estímuls auditius. La llengua oral es basa en això i per a nosaltres no funciona. Un cop aprenem la llengua de signes ja podem aprendre a escriure i a comunicar-nos en llengua oral, però la prioritat sempre ha de ser adquirir la llengua de signes; és la llengua amb la qual ens sentim còmodes.»
Aquesta visió es contraposa a la concepció oralista, la qual posa al centre les tecnologies com els audiòfons o els implants coclears per a l’adaptació de la persona sorda al món oïdor. Una entitat que promou l’oralisme és l’Associació Catalana per a la Promoció de les Persones amb Sordesa (ACAPPS) i que, sota el lema #VullLlegirElsLlavis, sosté un paradigma basat en l’autonomia de la persona a un món oïdor. «Hi ha moltes persones oïdores que pensen que la llengua de signes és una llengua minoritària d’un col·lectiu discapacitat i que pensen que origina una dependència. Si veus a la persona des d’aquesta vulnerabilitat, veus la llengua de signes des d’aquesta falta de respecte», explica la Berta amb rotunditat.
Martu Pericas, persona sorda i no binària, afegeix també que «la paraula “discapacitat” té una lectura negativa, perquè la societat ens està llegint com a discapacitats. Ens volem reapropiar d’aquesta paraula, però des d’un sentit positiu, perquè la societat oïdora s’adoni que aquest missatge negatiu l’ha afegit ella, no nosaltres. Conceptes com “diversitat funcional” són eufemismes. No ens interessa que les paraules sonin suaus o afectuoses, sinó que la societat funcioni, que es posin les eines, que se’ns vegi amb normalitat i, aleshores, serà aquí quan aquesta connotació negativa deixarà d’existir, desapareixerà. Fins aleshores, no buscarem eufemismes per dir-ho d’una altra manera».
El 2010 es va aprovar la Llei de la Llengua de Signes Catalana (LSC) al Parlament de Catalunya, la qual empara i reconeix l’LSC com a llengua pròpia de la comunitat sorda i sordcega signant de Catalunya. Segons dades de la Generalitat, vint-i-cinc mil persones en fan ús. És una llengua viva. «La llengua de signes és una llengua reconeguda sobre el paper, però la majoria de gent encara es pensa que és un llenguatge, que no és una llengua real. Encara s’ha de lluitar molt perquè se’ns vegi des del respecte», explica la Berta.
Acostumades a les dissidències
Ella va néixer el 1992 i viu a l’Eixample de Barcelona. Va estudiar en una escola d’educació especial on tot l’alumnat era sord. Més tard va anar a un institut d’integració amb persones sordes i oïdores. A partir d’aquell moment, sempre ha utilitzat l’intèrpret en la seva vida acadèmica. Va estudiar disseny a la universitat i s’hi dedica de forma puntual —al seu compte d’Instagram, @bfsart, publica dibuixos lèsbics per a visibilitzar el col·lectiu—. A més a més, exerceix com a docent de Llengua de Signes en diversos espais des de fa temps. «Tinc vint-i-vuit anys; així que ja soc vella», riu —i riem totes—.
Martu també té aquesta edat i es coneix amb la Berta des de fa temps. Va néixer a Sabadell i va estudiar la Primària a una escola especial de Saragossa on tothom era sord. L’etapa de Secundària la va fer a Sabadell, a una escola d’integració. Actualment, està finalitzant la carrera universitària d’Història de l’Art i Arqueologia.
Tant la Berta com Martu es coneixen d’haver compartit espais en la comunitat sorda. «Les persones sordes tenim identitats creuades i interseccionals. Jo soc una dona, sorda i lesbiana. Dins de la comunitat sorda, tothom tenim una interseccionalitat molt evident. Ja partim del fet de ser sordes i alguna cosa més. Ja partim de cert respecte, perquè ja estem acostumades a aquestes dissidències. El que ens uneix ja és una discriminació, és una opressió que portem molt a dins. Per tant, no és un gran drama ser LGTBIQ», explica la Berta.
Per a Martu, l’experiència del Festival de Cultures Lesbianes —Visibles— va ser clau per a la seva reafirmació identitària. «Jo mai he estat molt activista com a lesbiana. Em va costar molt temps, no tenia referents i sí que, des de la distància, veia coses, però mai m’havia sentit molt còmoda involucrant-me en el col·lectiu. El Visibles va ser un estímul molt fort, perquè els actes eren accessibles, hi havia intèrprets, hi havia tallers sempre en llengua de signes i l’any passat vaig veure claríssim que jo soc una persona no binària.»
Per a la Berta, el procés de reconeixement va ser diferent: «Jo, com a lesbiana, el primer pas va ser reconèixerme com a tal, claríssimament. Després vaig buscar referents de dones sordes i lesbianes, però en aquella època jo no ho veia com una lluita: em mirava i deia, soc lesbiana i punt». Això no obstant, a la seva família hi ha diverses persones lesbianes (la seva tieta i la seva mare, com a puntals) i aquest fet li va donar confiança i ganes d’anar a les manifestacions LGTBIQ. «Hi anava, però sense aprofundir gaire. Ha estat arran del moviment feminista que he pogut aprofundir en el col·lectiu LGTBIQ. Adonar-me que tenia experiències compartides amb aquestes persones ha estat un procés molt progressiu que ha anat cada cop a més», reconeix.
Incloure la perspectiva sorda arreu
La Berta i Martu coincideixen que l’aproximació a aquests espais polítics té molt a veure amb el fet que tant la formació com el grup siguin accessibles. La Laura Bada, psicòloga i membre de Fetes a Mans, col·lectiu d’Intèrprets Transfeministes, també apunta a les causes de fons. «Vivim en una societat audista, que privilegia la llengua oral per sobre de la llengua de signes i que assumeix que la forma oral de comunicar té intrínsecament més valor. Això fa que l’accés de les persones sordes signants a la informació i a molts espais culturals i polítics estigui socialment limitat. Des d’una mirada feminista que té en compte les relacions de poder, penso que la lluita contra el patriarcat i la lluita contra el capacitisme no són independents, i que és important intentar no reproduir les mateixes estructures als nostres espais», detalla.
Malgrat que des dels feminismes encara queda molt per fer, el treball conjunt més enllà de l’accessibilitat és una de les fórmules més efectives per incloure la perspectiva sorda en tots els àmbits polítics. Per aquest motiu, hi ha entitats i federacions de referència com la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), que treballen amb l’Administració pública i amb els grups parlamentaris per aconseguir un marc legal que garanteixi la plena igualtat i participació social de les persones sordes.
En aquest sentit, la Berta apunta que «és veritat que anem amb molt retard, però jo estic molt contenta perquè, dins de la comunitat sorda, quan hi ha un tema que comença a ser accessible, nosaltres ens empoderem molt i el fem funcionar. La comunitat sorda ha vist que el feminisme és un gran aliat, perquè hem llegit sobre interseccionalitat i, com que nosaltres tenim aquesta doble discriminació (som sordes i som dones), ràpidament ens hem posat les piles per agafar el ritme». Al festival Visibles, per exemple, s’ha entès molt bé això i s’ha fet un esforç molt gran per treballar de forma conjunta, perquè «posar un intèrpret i prou no és fer-ho accessible », afirma ella.
Complicitat sistèmica amb les violències
Els abusos de poder, les violències masclistes i les estructures patriarcals afecten també de forma més explícita a totes aquelles persones que ja pateixen altres opressions. Les violències de gènere hi són encara que s’invisibilitzen de forma sistèmica. «Dins de la comunitat sorda hi ha també moltes formes de violència que no llegim com a tals i jo crec que hi ha molta por, perquè no tenim prou informació. Vaig acompanyar una persona que havia patit violència de gènere a un centre d’atenció a la dona i pensava que allà sabrien com atendre’ns, però no estaven gens preparades per acompanyar les necessitats psicològiques d’una persona sorda», explica Martu.
En la mateixa línia s’expressa la Berta, que explicita que, tot i que la violència masclista afecta als dos col·lectius, les persones sordes tenen menys informació i recursos per a fer-hi front. «No sabem on denunciar i hi ha moltes barreres comunicatives. Tot això fa que la dona sorda que està en una situació de violència masclista ho acabi comunicant a la família. Si decideix denunciar, és molt difícil amb la policia, no és un procés accessible i necessita intèrpret. A això li has de sumar que la majoria d’intèrprets es coneixen, és un món molt petit i també aquí hi ha moltes pors en relació amb el prejudici, la confidencialitat… La comunitat sorda és petita i això et fa sentir molt insegura, perquè ràpidament s’escampen rumors. És un tema molt delicat, hi ha moltes dones sordes que viuen la violència masclista en un secret absolut», afirma.
Les traves també es donen en els processos judicials. Martu explica que «el sistema judicial, com bé sabem, no està preparat ni adaptat; als judicis pregunten: “quines paraules concretes va fer servir…?”. També es fan afirmacions com “potser ho has entès malament, potser és la teva discapacitat”. En la comunitat sorda, les relacions són molt més visuals i això la justícia no ho contempla. No hi ha una lectura des de l’òptica sorda. Les formes de relació i violència funcionen diferent. Hi ha moltes barreres, no només comunicatives, i per això moltes vegades les persones sordes opten per no denunciar».
Segons l’últim informe de l’Observatori de Discapacitat Física (ODF), un 23 % de les dones amb discapacitat pateixen violència masclista; un percentatge que és vuit punts major que el de la resta de les dones. Aquesta doble invisibilització també posa de manifest altres violències estructurals que operen amb absoluta complicitat social i sistèmica.
Aquestes violències poden generar malestar i afectar la salut mental. Segons dades d’Obertament, entitat de referència en la lluita contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental, una de cada quatre persones n’experimentaran algun conflicte d’aquest tipus al llarg de la seva vida. Per això es fa tan necessari tornar a parlar d’accessibilitat en tots els àmbits. Martu, per exemple, comenta que «aquí, a Catalunya, hi ha dos o tres psicòlegs que saben llengua de signes, però jo, com a persona trans, no tinc psicòlegs a l’abast que em puguin atendre des d’aquesta perspectiva, és molt limitat. Els que hi ha són oïdors i no saben llengua de signes. He hagut de demanar intèrpret, que no està subvencionat i, per tant, he de pagar el servei psicològic i el d’interpretació». D’aquesta manera i com passa també en general, l’atenció psicològica esdevé un privilegi inaccessible per a moltes persones.
Tant la Berta com Martu coincideixen en la necessitat de crear equips mixtos com fan al festival Visibles, on les sordes lesbianes i trans formen part de l’organització. Martu apunta que s’ha d’anar amb molta cura amb el deafwashing i amb voler quedar bé: «No serveix de gaire dir “posarem subtítols” o “posarem intèrpret” i així rebem una subvenció per posar-nos la medalla de l’accessibilitat. Des de fa un temps, la figura de l’intèrpret està servint per netejar la imatge». I la Berta conclou amb una reflexió de fons: «És normal que les persones oïdores tingueu por de no fer-ho bé, però per això és tan important col·laborar amb les persones sordes, que formem part dels equips, preguntar i, segurament, es cometran errors, però no passa res. Mai sortirà bé a la primera, però és important fer el primer pas; després tot va rodat».
[Agraïment sincer a la Berta Frigola i a Martu Pericas per compartir la seva vivència amb Masala. També a la Laura Bada, intèrpret de LSC, que ha fet possible les entrevistes amb les protagonistes del reportatge.]