L’obra i la memòria dels indians catalans ha estat extensament elogiada i reconeguda al llarg del segle xx i fins avui. Aquells «homes coratjosos» que varen fer fortuna a les colònies han rebut reconeixements pòstums i han estat declarats fills il·lustres a les viles que els varen veure néixer i, en molts casos, morir. La tasca filantròpica i l’impuls modernitzador que varen dur a terme promovent infraestructures, embellint el paisatge urbà, patrocinant actes culturals i finançant obres religioses els van convertir en veritables pròcers als seus pobles.
Els retrats hagiogràfics d’aquests prohoms ens mostren a individus desinteressats, entregats al treball i a la millora del país, fets a imatge i semblança del colonialisme i la burgesia liberal que representen.
Tot aquest reconeixement desvela fins a quin punt el colonialisme i l’esclavitud han esdevingut fets silenciats de la història contemporània de Catalunya. La patrimonialització del seu llegat ha estat també un mecanisme d’ocultació i oblit de l’origen de la seva riquesa. Al costat fosc de la memòria, inadvertit, està l’esclau emmanillat a la seva pròpia deshumanització; el seu treball només té un destí: la mort.
La reivindicació del llegat dels indians1 com a llegat esclavista és una tasca plena d’opositors. Sota l’argument de no considerar els fets històrics des de la moral del present, s’ha justificat l’enriquiment indià i s’ha obviat el patiment esclau. D’alguna manera, s’ha considerat l’acumulació de capital i l’explotació d’esclaus i esclaves com a fenòmens independents. Ni les revoltes al llarg dels segles xviii i xix han servit per evidenciar que l’esclavitud ha estat sempre un sistema d’acumulació capitalista aberrant, només naturalitzada pels botxins.
Tot plegat ha fet que, encara avui, al nomenclàtor català hi figurin noms d’esclavistes sense que això generi cap mena d’incomoditat social. Els primers van ser incorporats a principis de la dècada del 1880, en ple procés d’abolició a Cuba, la darrera colònia espanyola en il·legalitzar l’esclavisme. És el cas de la rambla de Salvador Samà, batejada a Vilanova i la Geltrú el 1882 a proposta de Francesc Gumà i Ferran, un altre esclavista vilanoví que aquell mateix any també rebia honors de fill il·lustre en el bateig d’un parc públic de la vila. Salvador Samà i Martí, marquès de Marianao (Vilanova i la Geltrú, 1797 – L’Havana, 1866), provenia d’una família de negrers i ell mateix es va dedicar al tràfic de persones. Va ser promotor de múltiples societats econòmiques i financeres i un dels principals accionistes del Banc Espanyol de Cuba. La seva base d’operacions estava a L’Havana i a Marianao (Cuba). Per la seva banda, Gumà i Ferran (Vilanova i la Geltrú, 1833-1912) es va establir a Matanzas (Cuba) i va ser propietari de l’empresa de consignació de vaixells Gumà Hermanos i destacat membre de la Liga Nacional Antiabolicionista. Com a promotor de la línia de ferrocarril Barcelona- Vilanova-Valls, el 23 de febrer de 1989 l’Ajuntament d’aquest darrer municipi també li va dedicar un carrer.
L’única presència esclavista que ha generat més controvèrsia al carrer últimament ha estat la d’Antonio López, també conegut com a «marquès de Comillas» (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883). Malgrat la recent retirada del seu monument a Barcelona (2018), López té encara carrers a Terrassa i Sabadell. Tots dos daten també de finals del xix. La història del carrer del Marqués de Comillas a Sabadell demostra, a més, com la marca d’aquests prohoms, tot i persistir en el temps, ha estat en altres èpoques motiu de condemna: el gener del 1937, el consistori republicà rebatejava aquesta via amb el nom d’Engels. El maig del 1939, el Govern franquista li retornava el seu primer nom, que els consistoris democràtics han mantingut fins avui.
Una situació molt semblant és la del carrer de Güell i Ferrer, també a Sabadell. Inaugurat a finals del xix, l’any 1937 va ser rebatejat com a carrer de Pompeu Gener, però dos anys més tard va tornar a l’original. Llavors molt pocs posaven en dubte que el tràfic i l’explotació esclavista de Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 1800 – Barcelona, 1872) a l’Havana havia estat clau per fundar indústries com La Barcelonesa, el Vapor Vell o La Maquinista Terrestre y Marítima. A Badalona, on té una via des del 1882, l’Ajuntament republicà va esborrar el seu nom en favor del de Cooperació, responent així a la sol· licitud feta per la cooperativa obrera de consum La Moral, amb la seu —encara avui— en aquell mateix carrer. Un cop més, amb l’entrada del Govern nacional, el nom de Joan Güell tornà al seu lloc, també fins avui dia. Als de Sabadell i Terrassa cal sumar dos vies Joan Güell més, una a Torredembarra (1892) i una altra al barri de Sants de Barcelona (1907). No s’ha d’oblidar tampoc el monument en honor seu ubicat a la Gran Via de les Corts Catalanes amb la rambla de Catalunya de Barcelona, aixecat l’any 1888 i destruït, per cert, l’any 1936. L’actual és del 1945.
A Lloret de Mar, s’hi troba el carrer del Capità Conill i Sala, en honor a Agustí Conill (Lloret, 1786-1837). Documentat com a carrer dels Amics des de l’any 1868, l’any 1937 passà a dir-se Francesc Layret i, dos anys més tard, va ser batejat amb el seu nom actual. Un dels capítols documentats de Conill és el naufragi d’una pollacra amb tres-centes persones esclavitzades engrillonades a la desembocadura del riu Boni, a Guinea. La tripulació blanca es va salvar i va ser portada a terra ferma amb el vaixell negrer Non Plus Ultra, comandat per Salvador Samà, qui havia arribat a Fernando Poo (actual Bioko) per comprar també mà d’obra esclava i portar-la a l’Havana. Tots els esclaus i esclaves van morir.
Miquel Biada (Mataró, 1789-1848) és un altre negrer present en carrers i monuments, tot i que no pas per la seva activitat a Veneçuela i Cuba. Aquest exportador de tabac va ser també el principal promotor del Ferrocarril Barcelona- Mataró, inaugurat l’any 1848 i considerat el primer de la península Ibèrica. Amb motiu del centenari de la seva mort, l’Ajuntament de Mataró va descobrir una plaça amb el seu nom i un monument en record seu. Aquell mateix any es batejava també amb el seu apel·latiu l’antiga «subida de la estación» al Masnou. La urbanització de la zona i la necessitat de retolar els nous carrers van fer que l’Ajuntament optés per aquest «insigne patricio autor y propulsor del primer ferrocarril de España […] al efecto de perpetuar su memoria». Molt semblants són els casos de Pineda de Mar (anys setanta), Cabrera de Mar o Sant Fost de Campsentelles, tots amb carrers dedicats a Biada. Trobem l’excepció al carrer que té al barri de Gràcia de Barcelona, que data de molt abans, del 1918.
La cerca de noms il·lustres per nodrir el nomenclàtor de les noves àrees urbanitzades ha obligat els ajuntaments a remenar l’arxiu i recuperar noms i referències vinculades d’una forma o altra als seus municipis. És el cas del carrer de Josep Baró, a Pineda, establert en record de Josep Nicolás Baró i Blanchart (Canet de Mar, 1798 – L’Havana, 1878), famós traficant de persones, prestador i propietari de plantacions de sucre a Matanzas (Cuba). A Canet, però, se’l recorda per haver finançat la reforma del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia. El seu carrer va ser inaugurat l’any 1980. També el de Jaume Partagàs i Rabell (Arenys de Mar, 1816 – Pinar del Río, 1864) a Arenys de Mar, en honor a l’amo de la Real Fábrica de Tabaco Partagás i president de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya (Casal Català de L’Havana), o el carrer de Facundo Bacardí a Mollet del Vallès, inaugurats a la dècada de 1980 i el 1998, respectivament, són dos casos similars. Aquest segon, de fet, rep el nom per trobar-se allà ubicada la distribuïdora de l’empresa Bacardí, fundada precisament per Facundo Bacardí a Santiago de Cuba l’any 1862. En la mateixa línia està el monument que enalteix Bacardí a Sitges, inaugurat l’any 2009. N’hi ha més exemples, Josep Gener i Batet a l’Arboç, Alejo Vidal-Quadras a Barcelona, Josep Xifré a Arenys o Josep Vidal i Ribas a Sant Feliu i Esplugues del Llobregat.
El debat sobre la presència de negrers al nomenclàtor català no és un debat històric ni patrimonial, és un debat polític i un deure de restitució històrica. És un assumpte relatiu a la centralitat dels valors que representen, avui, aquests personatges, no només com a esclavistes i traficants de persones, sinó també com a capitalistes i monàrquics. Qui són els subjectes mereixedors de reconeixement, a qui interpel·len o què aporta la seva presència a la memòria col·lectiva són algunes de les preguntes que els sobrevolen.
Nota:
1. Hem fet servir la cursiva en termes com «indians» o «negrers», per desnormalitzar l’ ús d’aquests termes referits a traficants de persones o esclavistes, perquè creiem que també a través del llenguatge es perpetuen els mecanismes de dominació i és fent èmfasi en la utilització o no d’aquests termes que podrem acabar resignificant-los.