Hubbisme de Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona ja fa uns mesos que anuncia grans iniciatives de recuperació econòmica que posen l’accent en tres grans línies: la reconversió econòmica, la innovació tecnològica i digital, i la sostenibilitat ambiental. En aquest marc, s’estan establint iniciatives publicoprivades de gran envergadura, com Barcelona Innovation Coast, i vincles i aliances amb agents del sector privat agrupats en iniciatives entre les quals destaca Barcelona Tech City. Aquests dos grans conglomerats tindran un impacte determinant a diferents àrees de la ciutat i especialment al centre, que torna a ser definit com a lloc d’activitat econòmica i no com a lloc de vida.

Primavera del 2021. Després d’un any de pandèmia, l’economia barcelonina està trasbalsada: la restauració obre tot just algunes hores al dia, de turistes pràcticament no n’arriben i els allotjaments turístics es troben majoritàriament tancats. La gallina dels ous d’or fa mesos que està greument malalta i la previsió de futur no és bona, cal fer moviments ràpids, fer veure que es fa quelcom.

L’era de la reconversió econòmica

L’alta concentració de l’economia al sector turístic ha abocat a una greu crisi econòmica a ciutats com Barcelona, donant raó a les crítiques —ara ja molt esteses— sobre la necessitat de diversificar l’economia de la ciutat i especialment dels barris del centre. Encara que l’ofuscació obsessiva amb el turisme semblava infinita, pot ser que els poders polítics i fàctics hagin acabat acceptant, forçats per l’evidència irrefutable, que calia diversificar. Llàstima que no hagin escoltat també el final de la frase: «en sectors socialment i ambientalment més justos».

En aquests darrers mesos, la digitalització ha esdevingut el mannà postpandèmic. En molts sentits és tractat per administracions i mitjans generalistes com la nova panacea, de la mateixa manera que ho van ser en el seu moment els Jocs Olímpics o el turisme: sense cap mena d’esperit crític, anàlisi d’impactes o visió de conjunt, només propaganda i anuncis triomfants de nous convenis, inversions, futurs beneficis. La irrupció i ràpida extensió fins a la ubiqüitat de termes com ara «hub», «tech» i altres anglicismes del camp semàntic de la innovació als mitjans de comunicació contrasta amb l’absència d’informació rellevant i concreta al respecte. Excés de propaganda, dèficit d’informació crítica.

El sector digital i tecnològic no és una aposta nova, ja fa uns anys que creix, però la pandèmia li ha aplanat molt el camí: durant aquest any, en què la tecnologia ha guanyat en imatge pública gràcies a la necessitat sobrevinguda de videoconferències, de pizzes i de qualsevol altre producte lliurat a domicili; quan toca rellançar l’economia, després d’un any d’aturada, què millor que un sector suposadament verd, dinàmic, modern i xaxi. I que crea, com a element característic i transversal, hubs a tort i a dret.

La proposta és global i a escala: sota el paradigma del maleït Green New Deal¹ dels estats més poderosos —per mantenir l’axioma del creixement davant l’emergència climàtica i les diverses crisis sistèmiques—, anem veient desfilar àmbit per àmbit els fons europeus Next Generation per a la recuperació postpandèmica,² el «pla Sánchez» (España Puede-Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia de la Economía) que els aterra a l’Estat i, atenció, la proposta de la nostra ciutat, el Bcn Green Deal.

Jaume Collboni, tinent d’alcaldia d’Economia del govern d’Ada Colau i, per a molta gent, veritable alcalde a la pràctica, encapçala un discurs institucional sobre recuperació realment renovador. Crida l’atenció sentir-lo repescar els arguments sobre l’economia post-turística i la diversificació utilitzats habitualment pels moviments socials i a àmbits alternatius i crítics. Això sí, poc després se’l pot veure afirmar sense moure ni una cella que la diversificació de l’economia és perfectament compatible —i preferible— amb l’augment de l’activitat turística. És a les jornades internacionals Barcelona reAct, «un gran esdeveniment per repensar conjuntament com construir una ciutat més resilient, competitiva i sostenible», celebrades l’abril del 2021, on inicia la seva defensa oberta d’una ampliació de l’aeroport, que ja era més que qüestionada abans de la pandèmia; una proposta de fort impacte ambiental en temps d’emergència climàtica i crisi múltiple.

Tornar a la Marca Barcelona, reeconomitzar el centre

Casualment, en aquestes mateixes jornades es va presentar Barcelona Innovation Coast, una gran iniciativa publicoprivada impulsada per l’Ajuntament per fer de la ciutat [sic] un hub d’innovació del sud d’Europa. Es tracta d’un 25 % de la superfície de la ciutat (25.100 hectàrees) situat concretament en un eix comprés entre el Morrot, la Gran Via i les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besòs, els mateixos barris (Poble Sec, Raval, Sant Antoni, Gòtic, Barceloneta, Casc Antic i els barris del Poblenou) que han patit històricament l’impacte més dur dels processos de gentrificació i turistització. Però ara en forma d’aposta [sic] per posar la innovació al centre de l’estratègia d’impuls i de recuperació de la ciutat.

Les darreres setmanes de la primavera del 2021 van estar un continu d’anuncis impactants al voltant de la revolució tecnològica i digital barcelonina. Hi trobem propostes com la creació d’un hub d’economia blava (vinculada a l’aigua i als fons marins) al Port Olímpic,³ un hub dedicat a la innovació i la tecnologia de l’esport (o Sportstech) a l’Anella Olímpica4 (amb el focus a l’Estadi Olímpic i el Palau Municipal d’Esports) i —tachán— l’alternativa a l’Hermitage en forma de hub d’investigació European Urban Tech. I —que no falti, altre cop— la proclamada necessitat d’ampliar l’aeroport, per a convertir-lo en un hub internacional.

En principi, un «hub» és senzillament un connector múltiple, el lladre d’electricitat de tota la vida, però amb més sortides; un aeroport és considerat un hub quan és molt gran i no es limita a unir ciutats, sinó que distribueix el trànsit aeri entre diferents àrees; en termes empresarials, un hub seria el que fins fa poc rebia el nom de «clúster»: un grup d’empreses d’un mateix sector i amb interessos comuns. El concepte de «hub» que es proposa actualment i que s’està venent a la ciutat és el de la confluència d’actors de diferent tipus; empreses, administracions, centres de recerca, universitats, acceleradors, etc. al voltant d’un determinat eix temàtic amb la intenció d’impulsar la innovació i crear sinergies a partir del fet de compartir un espai físic (fet molt poc digital). Sembla, però, que de moment als hubs hi cap tothom, excepte les veïnes.

Com dèiem, per anar filant aquestes i altres propostes s’ha presentat el Bcn Green Deal, segons la mateixa web de l’Ajuntament «un nou pla econòmic per als pròxims deu anys per recuperar l’ambició i aprofitar tot el potencial de la ciutat, amb les prioritats de retenir i formar talent, facilitar l’activitat econòmica i captar més i millors inversions». A més, aquestes propostes aterren també de forma particular al centre de la ciutat, amb la proposta de «reeconomitzar-lo» fent de la Via Laietana un eix «al voltant de la qual es desenvoluparan equipaments dedicats a la innovació, a l’atracció de talent i a la promoció econòmica».⁵ Segons el mateix Collboni, «amb Bcn Green Deal volem ser la capital digital i tecnològica d’Europa».⁶ I tot això, a partir de la reactivació de la Marca Barcelona.

Quan es mira de prop, la suposada renovació de l’estratègia econòmica del consistori actual s’assembla molt a plans impulsats per altres administracions. Per exemple, el pla de recuperació econòmica presentat el mes d’abril pel president de l’Estat Pedro Sánchez destina setanta mil milions d’euros dels famosos fons europeus als següents sectors: rehabilitació d’habitatges i urbana (amb fort accent en eficàcia energètica i energia solar), mobilitat sostenible (cotxe elèctric), digitalització de pimes, 5G, sistema nacional de Ciència i Tecnologia, Economia Circular i Energies Renovables. Ah, i el sector turístic, que no té res a veure, però que sempre va bé.

No cal pensar, però, que el sector turístic ha estat deixat de banda. Com es repeteix des de l’Ajuntament, l’auge de la digitalització, en tant que transformació del model econòmic, és totalment compatible amb el creixement turístic (mantenint que «el turisme és la forma ràpida de recuperar llocs de treball i activitat econòmica», en paraules de Jaume Collboni). ⁷ En una estratègia que recorda la falsa desconcentració del turisme a Barcelona —i que consistia en realitat en continuar creixent eternament—, ara la diversificació no persegueix que la digitalització assumeixi part del pes del turisme, sinó mantenir-lo, o millor que creixi encara més, i afegir-li aquella.

A més, són sectors que lliguen bé junts. L’obsessió per ampliar l’aeroport va bé per a tots dos, que es basen en la construcció de marca, la nova anomenada «economia del visitant» i en la col·laboració publicoprivada, és a dir, finançament públic del sector privat. De la mateixa manera que ja existia el turisme tecnològic (quin millor exemple que el Mobile World Congress, que omplia —i aspira a tornar a omplir— la ciutat durant una setmana i ha ajudat a buidar barris al llarg dels anys), existeix per descomptat el Travel Tech, que vindria a ser el subsector de la digitalització aplicada a la indústria turística: segmentació, aplicacions, algoritmes específics, etc. Sector aquest darrer que ha constituït recentment el hub Amazing Barcelona, una nova plataforma publicoprivada «que té com a objectiu impulsar la digitalització del sector turístic a la capital catalana», ideat pel consorci Turisme de Barcelona.⁸

D’altra banda, tots dos sectors comparteixen noms. No sorprèn veure el de Jordi William Carnes, exdirector general de Turisme de Barcelona i històric del PSC, i la seva empresa tech, Leitat, al programa de les jornades reAct Barcelona. No sorprèn veure tampoc el nom d’Airbnb i altres monstres de la indústria turística global entre els associats de Barcelona Tech City, ni els vincles entre aquesta i altres lobbies habituals com ara Barcelona Global.

Barcelona Tech City, el nou veí del barri

Potser et preguntes què és això de «Barcelona Tech City» (BTC). Moltes ens ho demanàvem per primer cop l’octubre del 2020, quan el ministre Ábalos, l’alcaldessa Colau i el tinent d’alcaldia Collboni signaven un preacord de cessió de la seu central de Correus (edificis principal i annex) de l’Estat a l’Ajuntament, perquè aquest últim el destinés a un viver d’empreses tecnològiques sota el paraigua de l’associació empresarial Barcelona Tech City; tirant per terra, de pas, la reivindicació veïnal #CAPNouGòticJA i els informes tècnics que avalaven l’edifici annex de Correus com la millor opció per a la reubicació del centre de salut del barri, pendent des del 2008 (vegeu Masala 81).

Formalment, BTC és una associació sense ànim de lucre amb milers de socis (tant empreses com empresaris, universitats, agències governamentals…), que té la finalitat de promoure internacionalment la marca tecnològica de Barcelona, generar un entorn adequat per a les firmes digitals, atreure inversió local i internacional, «connectar el talent amb les empreses» i accelerar l’«ecosistema tecnològic». Dins d’aquest sector en ascens, Barcelona Tech City destaca clarament. Es tracta d’una iniciativa bastant jove que rep una atenció reverencial de molts mitjans i uns carinyos com a mínim sorprenents per part de totes les administracions públiques. Aquests darrers anys, BTC ha anat guanyant presència mediàtica, sovint en forma de propaganda a capçaleres digitals, però també a diaris de gran tirada, sempre amb molt poca informació, més enllà de la suma d’un nou immoble, seu o conveni als seus actius.

D’aquesta entitat es diu que ha creat, amb els seus projectes coneguts com a «Piers», el concepte i model de hub que es configura ara i que es ven com la recepta de l’èxit. Aquesta se centra en l’emprenedoria i les startups o empreses emergents. La seva proposta es basa en la creació i gestió d’un campus urbà, o Urban Tech Campus, a partir de Piers temàtics: hub d’innovació urbana i mobilitat (projectat a l’edifici de Correus de la Via Laietana), hub de finances digitals (ubicat a l’edifici de la Borsa de Barcelona, al passeig de Gràcia), hub de salut digital (projectat a la Via Laietana, 26, a l’antiga seu del Departament de Polítiques Digitals de la Generalitat)… així com la seva participació en altres projectes com el hub d’esports digitals, que ja hem anomenat, o un hub d’art digital (que es projecta al palau d’Alfons XIII, també a Montjuïc). Aquests nous hubs se sumen i sumaran a tres edificis emblemàtics del projecte de campus del BTC: el Pier 01 o la nau insígnia de l’entitat situat al Palau de Mar; el Pier 03 situat als Porxos d’en Xifré (i que és un projecte fallit de Pier dedicat a la tecnologia blockchain que no va progressar i que s’ha reconvertit en ampliació del Pier 01); i l’anomenat «Palauet» del passeig de Gràcia, que no és pas un Pier, sinó un club social, «un espai de trobada creat per emprenedors per a emprenedors», segons anuncien a la seva web.

Molt menys digitals i molt més materials són els edificis que el BTC va acumulant sobre el plànol de Barcelona, especialment als barris del centre i al que es coneix com a «Quadrat d’Or»: un total de 52.000 m² en règim de lloguer o cessió per part d’administracions públiques que inclouen el Palau de Mar, l’edifici de Via Laietana 26, l’edifici de la Borsa, el Palauet de Jardinets de Gràcia i els Porxos d’en Xifré, més els edificis de Correus promesos per l’Ajuntament. Els 30.000 m² de Correus, per cert, seran reformats pel Consorci de la Zona Franca, presidit per Ada Colau, com a alcaldessa, i dirigit per Pere Navarro, membre del PSC, com a delegat de l’Estat.

La intenció manifesta de BTC rau a concentrar els seus punts en un àmbit geogràfic reduït, ja que aposten per «un model en què com més junt estigui l’ecosistema, majors sinergies aconseguirem i millor funcionarà».⁹ Si bé en un primer moment es decantaven per crear una «badia tecnològica » des del 22@ fins al centre de la ciutat, actualment el disseny és crear un camí des del Pier 01 al Palau de Mar fins al Palauet del passeig de Gràcia, passant per la Via Laietana.

L’impacte i l’aterratge als barris del centre no és casual, i no difereix de les motivacions que ha tingut el sector del turisme per explotar aquest espai de la ciutat: els actius intangibles. Aquests son: proximitat amb el mar, clima, marca de ciutat… i, és clar, el vistiplau de les institucions per a explotar-los. Com deia el conseller delegat de Barcelona Tech City, Miquel Martí, amb relació al Palau de Mar, «si tu arrenques un tros del 22@ i el posés a Berlín, depèn com, pots dir que és un tros de Berlín. Però si tu agafes aquest tros [el Palau de Mar] i el poses a qualsevol lloc del món, diràs “això és molt Barcelona”».

Els impactes darrere el «núvol»

Ningú pot criticar la digitalització i la innovació tecnològica. En temps de crisi, un sector aparentment potent, sòlid, que promet llocs de feina i activitat econòmica i que es presenta com l’alternativa socialment implicada i ambientalment sostenible no admet oposició. Però si projectem aquest núvol digital a la pantalla de la ciutat material, amb els seus barris i veïnes, apareixen clarobscurs i ombres.

Ens estan venent la idea de la innovació i digitalització com quelcom immaterial, intangible i sense impactes de cap mena, però, com en el cas del turisme, la imatge del sector com a indústria sense fums és una foto trucada. Internet no és un núvol eteri, sinó milers de quilòmetres de cables subterranis i submarins de diàmetres enormes; la producció de dispositius electrònics es fa en ciutats- fàbriques a la Xina, en situacions de quasiesclavisme, amb minerals que s’extreuen en condicions penoses explotant treballadores als països del sud global, els mateixos on sovint acaben els perillosos residus dels dispositius electrònics. Totes les things que esmentàvem prenen la sostenibilitat com a cognom i com a fetitxe, però mai no es defineix què volen dir amb «sostenibilitat».

Tornant a les jornades reAct Barcelona, el comissionat de l’Agenda 2030 de l’Ajuntament de la ciutat, Miquel Rodríguez, va tenir l’atreviment d’anunciar quaranta mil llocs de feina nous d’aquí a deu anys a conseqüència d’aquesta aliança publicoprivada, però va especificar que només 750 serien vinculats a R+D. D’altra banda, Collboni va declarar que potser un cambrer hauria de pensar a reciclar-se com a instal·lador de plaques solars.¹⁰ Les kellys d’hotels hauran de reciclar-se en netejadores d’oficines? Quines garanties hi ha que les condicions laborals seran millors que les que es donen al sector turístic?

Tampoc sembla que el filó digital sigui una gran notícia en termes d’habitatge. Com ja ha passat abans amb altres sectors, la perspectiva d’aquest apunta a l’arribada de treballadores i treballadors internacionals d’alt nivell adquisitiu, sempre predisposats a instal·lar-se durant uns anys a Barcelona (bona qualitat de vida, en el seu cas; bon clima, preus barats… la marca Barcelona, vaja). No és difícil endevinar a quins barris voldran traslladar-se prioritàriament. Conseqüència, gentrificació: pujada de preus, expulsió de veïnes, substitució per classes acomodades. Després, surten les estadístiques de nivell adquisitiu per barris i algú podria arribar a pensar que, ai las, al Gòtic o a la Barceloneta estan millorant les nostres condicions de vida, quan senzillament ens estan fent fora. És el perill de models econòmics centrats en l’atracció d’inversió internacional i que conceben el centre de la ciutat com a espai exclusivament destinat a l’activitat econòmica, i no pas com a espai de vida col·lectiva. Tenim així barris estressats, mancats d’equipaments, perquè les prioritats són altres (en aquest sentit, el cas de l’edifici annex de Correus és paradigmàtic) i amb una població en condicions de vida precàries, que és utilitzada com a mà d’obra descartable per fer feines poc qualificades.

Canviar turisme per digitalització és fer-se trampes al solitari. Encara més, si no es tracta de canviar, sinó d’afegir. El que és verd està de moda. El que és «sostenible» i «resilient »; l’economia blava, la circular i la verda, la digitalització, les energies renovables, la tecnologia o, encara més, allò tech. Té regust de bombolla que totes les administracions estiguin apostant les ciutats a la mateixa reconversió. Es tracta d’un sistema extractivista de recursos i talent (o sigui, persones), basat en el buidatge de les arques públiques en benefici de la mateixa iniciativa privada de sempre, que fa preveure una altíssima competència mundial en sectors que, actualment, són projeccions sense garantia i que poden fer fallida de mil maneres imaginables.

Estiu del 2021. El turisme comença a fluir de nou a les artèries de la ciutat. Els hotels comencen a omplir-se. Les protestes contra l’ampliació de l’aeroport agafen força davant la sordesa institucional. La proposta de reconversió econòmica està definida i es trasllada a les veïnes sense debat, a través d’una falsa elecció, representada pel cas de la Nova Bocana: si no voleu l’Hermitage, l’alternativa és l’European Urban Tech… La iniciativa privada i publicoprivada és la que està sobre la taula; la pública o publicomunitària haurà d’esperar, potser, el seu torn quan s’esdevingui una altra crisi mundial o tinguem un Ajuntament que posi les veïnes i els barris al centre.

Notes:

• _{1 «Nou Acord Verd» és el nom d’un pla internacional per lluitar contra la crisi climàtica (el nom del qual fa referència al New Deal del president dels EUA, Franklin D. Roosevelt, que fou un pla per rellançar l’economia després de la crisi de 1929) i, a la pràctica, probable cortina de fum amb rentada de cara ecologista.}
• _{2 Una sèrie de propostes polítiques i econòmiques que bàsicament privilegien de nou projectes publicoprivats, és a dir, la canalització de fons públics a les grans empreses sense tancar la porta a les polítiques d’ajustament econòmic estructural.}
• _{3 «Barcelona avança en la creació d’un hub d’Economia Blava com a sector estratègic de futur», Servei de Premsa de l’Ajuntament de Barcelona, bit.ly/3izAn9f.}
• _{4 «El Palau d’Esports, renaixerà com a seu d’un “hub” esportiu vinculat a la tecnologia», beteve.cat, bit.ly/3cD7tkW.}
• _{5 «L’Ajuntament presenta el “Barcelona Green Deal”, la nova agenda econòmica de la ciutat que aposta per un creixement sostenible i inclusiu», Servei de Premsa de l’Ajuntament de Barcelona, bit.ly/3woLNR6.}
• _{6 «Jaume Collboni: “Amb Bcn Green Deal volem ser la capital digital i tecnològica d’Europa”», Revolució 4.0, ccma.cat, bit.ly/3zlKyEh.}
• _{7 «Barcelona espera que els turistes tornin “el més ràpid possible” per reactivar l’economia», naciodigital.cat, bit.ly/3zm2DCf.}
• _{8 «Neix “Amazing Barcelona” un nou “hub” per impulsar la digitalització del sector turístic a la capital catalana», ccma.cat, bit.ly/3wqi4aA.}
• _{9 «Barcelona Tech City, éxito del trabajo público-privado», elespanol.com, bit.ly/3czWubK.}
• _{10 «Jaume Collboni: “Un cambrer potser s’haurà de reconvertir en instal ·lador de plaques solars”», elpais.com (Catalunya), bit.ly/3vkPkPl.}